Pensaments

I com desesperats desamparats  anhelem la felicitat. El que per uns és el súmmum, per uns altres és una nimietat.  Enyorem el nostre primer amor, recordem la nostra primera decepció. Fem salts en el temps  com el cranc que salta a la corda sense solta ni volta. Els remordiments no desapareixen, et visiten en les diferents estacions per donar-te lliçons en els racons. Desitgem la bellesa immortal  i menyspreem la saviesa intemporal. Cerquem amb ansietat la divinitat, oblidant que naixem nuus i morim nuus.

Companys representa la lluita de la democràcia enfront un règim totalitari i genocida. Companys és un símbol  de la resistència i la integritat. Companys va ser castigat per defensar l'Estat Català. Companys es va convertir  en un màrtir forçat i no se'l pot oblidar,  ni a ell, ni el que va significar. Companys va patir la privació de llibertat i la seva fermesa el va portar a ser afusellat. I mentre ens resti dignitat, hem de recordar com van assassinar al nostre president republicà.

En temps no gaire llunyans  el poble moria per uns ideals. Ara, uns lluiten per no morir de fam, uns altres per no fer-ho  en un combat que no han buscat. Qui som ? Necessitem d'una identitat. Les nostres arrels ens defineixen i ens fan humans. Aquells que només cerquen el poder, no entenen de llibertat. Aquells cecs per la cobdícia  no escolten el dolor de la foscor. El plor de l'absència de l'honor s'ha apodera del nostre món. Obrim els finestrals!  Que ens envaeixi la claror! La denuncia de les injustícies ens ha d'acompanyar per anar més enllà i trobar la veritat del passat i així, permetre a les víctimes descansar. 

Acluco els ulls centelleigs m'aclaparen. Percebo com la meva imaginació viatja a la velocitat de la llum. Només vull fugir! Estenc els braços anhelant que unes protuberàncies violin les meves espatlles. La metamorfosi és imminent, la carn es cobreix de plomes. Per a fi desplego les meves ales  i començo a volar !

“No miris enrere” La Griselda estava vivint uns moments delicats, els seus pares s’estaven separant i lluitaven per la seva custòdia. Per a “no pensar cabòires” havia deixat que l’apuntessin a una sèrie d’activitats extra-escolars. Aquell vespre, la Griselda de tornada dels Diables de Parets va perdre el bus urbà. Era l’hivern i plovisquejava, havia d'anar per un carrer molt llarg i poc il·luminat per arribar a casa seva. Es va abrigar bé i va iniciar el camí. Portava ja estona caminant i no havia vist passar cap cotxe i tampoc s'havia creuat amb ningú. Va accelerar una mica el pas. El silenci s’esdevenia vida i aquesta es feia sonora. A la Griselda se li estaven fent eterns aquells minuts que no es marcaven en les busques del rellotge i va començar a caminar a ritme de marxa. Projectava la mirada cap a la llunyania i no albirava el final del carrer. De sobte, li va semblar escoltar un crit apagat que pronunciava el seu nom: Griseldaaa! Es va girar i no va veure a ningú. Va sen

Anem al llit!   Per en Jofre cada nit es convertia en una tortura perquè tenia terror a la foscor. Odiava aquella frase que li deia la seva mare:  -Jofre, és l'hora d'anar al llit! Ja feia temps que en Jofre dormia sol en la seva habitació i la seva mare n'estava molt orgullosa, però ell feia esforços per no xisclar i sortir corrents quan arribava l'hora. Ella li havia explicat que va escollir aquella habitació per ser la més tranquil·la. Tenia una tauleta de nit al costat del llit amb un llum que encenia quan sabia que la seva mare ja no el veia. Observava al seu voltant des de dins del llit i  veia les ombres de les seves joguines que semblava que es movien. Escoltava el vent que feia moure la persiana de la finestra i allò li trencava tot aquell silenci sepulcral.  Passaven els minuts i semblaven hores, no podia dormir. Donava voltes cap un costat i un altre intentant abstreure's d'aquell estat neguitós. Després de força estona amb aquell bal