Pensaments

Sóc enmig d'un camp salvatge, ple de herbes i flors silvestres que presumeixen de colors explosius i cridaners. Sento la seva flaire  que m'embriaga. És migdia i fa calor. M'estiro per pendre el sol i tanco els ulls. L'escalfor va apoderant-se, tendrament, de tot el meu cos. Em descordo amb molta cura, els botons del meu vestit descobrint els meus pits lliures de subjecció. Inspiro profundament, sota aquell cel lluminós i radiant i deixo que les tiges rebels acaricien els índrets prohibits de la meva pell nua.

Podria ser davant teu, amb el cos ple de blaus i restaria invisible. Podria xisclar de dolor, a prop teu  i restaria invisible. Podria dessangnar-me, sota la teva mirada  i restaria invisible. Potser, si tu fossis jo deixaria de restar invisible.

Ella emmalaltí i al castell de Torre Baró anar per a no morir. Allà, la seva ànima  es guariria contemplant la bellesa d'aquelles terres que romanien sota els seus peus. Els seus pulmons s'expandirien respirant aquell aire pur i fresc. I l'escalfor del sol del migdia  la salvaria de caure  en l'abisme d'un forat fred i fosc. I així és com al castell de Torre Baró hi trobà tota la raó.

Acluco els ulls i ja és mitjanit. La lluna brilla desafiant la foscor. La solitud hi és més present. Penso en tu. Obro els ulls i és trenc d'alba. El sol apareix enlluernant  tot el que m'envolta, em recorda a tu. La meva pell no es frega  contra el teu cos, no sento les teves paraules a cau d'orella. Ets lluny. El capvespre s'apropa  i ja no m'enganyo esperant la teva promesa, d'ésser sempre junts. Torno a aclucar els ulls  i és mitjanit.

M'embogia. Era una adicció mortal. Era un gran mestre de fer l'amor, o de fer el sexe, mai vaig trobar la distinció. A vegades, dubtava si tot era una  representació assajada durant anys  o realment experimentava les sensacions  per primer cop com jo. Hi ha havia una escala de poder, subtil, però hi era. I com un mag, tal com un dia va penetrar  a la meva vida,  un altre en va desaparéixer.

A tu, sense nom. A tu, sense vida. A tu, esperança perduda. A tu, amor. A tu, escalf buit. A tu, esperit errant. A tu, part de mi. No puc acomiadar-te, no puc vetllar-te, no puc donar-te sepultura. Pel món no ets ningú. Per a mi, ho ets tot.

Crida l'hipòcrita major ofés... I els petits hipòcrites, els seus acòlits, el veneren transformant els seus desitjos en ordres a executar.

Diuen que no s'ha d'ésser bona persona, sinó semblar-ho. En aquesta disciplina hi ha grans mestres. "Si sembles bo, ets bo." L'art de la caracterització no només és a dalt dels escenaris.Hi ha varis tipus de personatges, com la gata moixa o el més fals que un duro sevillano. La gran habilitat és "actuar" amb el màxim públic possible i en diferents teatres. L'intèrpret quan acaba la funció es desprèn del seu personatge i la seva màscara, però aquests tipus de persones interpreten la funció de la seva vida en sessió contínua.