Pensaments

Fa temps que no rajo sang. No enyoro rebolcar-me de dolor, però sí de plaer. Fa temps que no rajo sang. Ja no sento aquella olor estranya que s'impregna a l'olfacte  set dies a la setmana. Fa temps que no rajo sang i no tinc nàusees de matinada. Fa temps que no rajo sang  i estic més calmada. Fa temps que no rajo sang, el meu cos canvia i ja no em sento desitjada. Fa temps que fa temps.

És divendres, un dia més. Sona el despertador. Preparo l'esmorzar. Porto els nens a l'escola. Vaig a treballar. Surto per dinar  i anar a buscar els nens. Un cop dinat,  ells tornen a l'escola i jo a la feina. És l'hora de plegar. Torno a l'escola per trobar-me amb els nens. Quan arribem a casa, ells van a jugar, jo a fer el sopar i el dinar de l'endemà. Després de sopar, els toca banyar i anar a dormir. Jo, preparar la roba que es posaran a l’endemà i després ficar-me al llit per descansar que demà haig de fer dissabte i a la mare visitar. 

Soy sol de noche y luna de día. Soy lluvia de estrellas y copos de nubes de algodón. Soy una loba solitaria aullando en la oscuridad de la llanura  que sólo se rompe por tu figura. Soy el girasol mirando  sin descanso hacia el sol. Soy la golondrina volando sobre el arcoiris. Soy la fuerza de la marea bajo tu influjo. Soy el estallido  de la supernova en el espacio. Soy calor abrasador en el desierto y fuente de vida en la colina. Soy luna de día  y sol de noche.

La mort transmuta en els racons  del nostre subconscient. Cada instant imperceptible se'ns desprèn un fil conductor  de la nostra consciència. Les nostres entitats són emmotllables com una figura de fang  que viu en continua transformació. Rememorem un passat que ja no existeix, però ens acompanya fins el nostre últim alè. Tenim terror a aturar-nos i observar davant el mirall  el que ja no som i el que som.