Pensaments

És curiós, recordo vagament el teu rostre. Fa anys que no em beses, però sovint et sento abraçant-me. Vull pensar que encara ets amb mi, d'alguna estranya i llunyana manera.

No permetis que ningú et faci oblidar qui ets. Atura aquells que et volen pendre la teva innocència. Allunya't dels esperits obscurs. No et sotmetis als interessos de la resta. Mantén dins el teu volcà la magma fins el moment d'erupcionar.

Es trobava esgotada, cercava la vida. Enyorava somriure  amb les petites coses  que s'esdevenien  als indrets que visitava. Les parpelles li pesaven, però feia esforços  per no tancar-les. Estava esgotada  i les parpelles li pesaven, pesaven, pesaven...

No puc pronunciar el teu nom  perquè sóc culpable. No puc canviar el que vaig fer i el que no vaig fer. És difícil fugir quan la por t'atrapa, et paralitza, et trobes sol i no tens forces. Sento dins meu dolor, però m'ho mereixo.

L'amor no s'oblida. Les paraules dolces a cau d'orella  i les carícies suaus al rostre. Potser ja no em reconeixes, però t'assabentaràs que no sóc un estrany. La manera de mirar-te, el somriure fàcil que em contagies i la paciència amb la que t'acompanyo. Potser has oblida't a qui estimes, tanmateix saps estimar, perquè l'amor no s'oblida  i recordes com estimar.

Això ho fem per a tu,  Ricarda, no estàs sola. Lluitarem perquè  no et destrueixin  i cometin un crim de sang per omplir les butxaques dels mateixos opressors  en les elits sovint allunyades de la vida del poble i la natura.

No escuches a aquellos  que en público denigran a otros, porque un dia puedes ser tú su objetivo. No sigas a aquellos  que proclaman la bondad  y ejecutan la maldad. No permitas que usen tu nombre para llevar a cabo sus más corruptos planes. Mantente alejado de aquello que para ti es indigno.

No vull deixar de parlar  una altra llengua que no sigui el català. No vull que la desmemòria  esborri la història del meu país. No vull que el seu patrimoni  es perdi per l'abandonament. No vull maltractar  els seus paratges naturals. No vull oblidar que sóc catalana i sento Catalunya dins la meva ànima!

El camí pot ser llarg o curt, depèn de tu. Per fosc que el trobis, no abandonis. Si t'atures que sigui per poder continuar. Al final del seu trajecte hi veuràs la llibertat.

No sabia quan tornaria a fer l'amor... Quan algú la besaria amb passió. Quan li rebregarien la carn descontroladament. Quan la deixarien amb un somriure als llavis. Ella no perdia l'esperança, l'esperança mai es perd.

"La vida del sereno és solitària, però satisfactòria" es llegia a l'estampeta que repartia el sereno aquell any per Nadal. Una nit ajudava a arribar un nounat o a guarir un malalt que no podia esperar, vigilava les nostres cases, els nostres calers i ens obria les portes, si calgués. Cada hora que marcaven  les agulles del rellotge entonava el cant: Lloat sigui Déu, les dotze han donat! De nit en el poble dormíem segurs, quan fent la seva ronda sentíem el seu grapat de claus al caminar.

Ella va entrar a la botiga, hi cercava una recepta  pels seus mals de cor. Darrere el taulell es trobava ell amb els seus ulls blaus que trencaven  el blanc pur de la seva bata. Ell li va escriure una nota on hi deia: Un bany d'aigua salada, una cullerada de mel, unes notes al violí, i un petó de bona nit. Tot remenat amb un xic  d'esperança i gens de recança.

Pensaments Oblidats Expressant Sentiments Inquietuds Amagades Apareixen Institivament  Simbolitzant  Enunciats  Ocults  Persistents