Pensapoemes

Perquè cada persona tingui un sostre on protegir-se de la intempèrie. Perquè cada persona gaudeixi d'una llar on compartir amb els seus. Perquè cada persona pugui exercir un treball digne que li permeti mantenir-se. Perquè ningú sigui maltractat, ni explotat. Perquè ningú estigui menysvalorat o mal pagat. Perquè ningú perdi la vida en el seu lloc  treball. Perquè tothom disposi de les mateixes oportunitats. Perquè s'ha de treballar per viure, no viure per treballar.  

La llegenda no és sempre com ens la expliquen: El drac no és aquell monstre esfereïdor i abominable sinó un ésser viu desconegut i incomprès pels habitants d'aquells indrets. El príncep està atemorit perquè mai ha fet servir una llança, ni una espasa i no vol contradir les ordres del seu mentor. La princesa està desfeta perquè no vol participar en aquesta guerra aliena i desitja tenir més temps per conèixer-se a si mateixa. La rosa no vol ser tallada injustament en una edat primerenca i vol créixer en el sòl fins a perdre el seu últim pètal.  I el llibre vol viatjar arreu del món per recollir tot el saber "hagut i per haver " i així construir una immensa llar terrenal on tot ésser es senti viu i esdevingui una creació absoluta.

Són temps foscos per la nostra humanitat. No podem permetre que la bandera de la destrucció i la mort onegi sobre els nostres caps. Aturem la barbàrie humana embogida i irracional! Digue'm prou als genocidis de persones innocents!  Perquè la sang dels nostres germans i germanes és roja i a tots ens iguala en el camp de batalla. Perquè la llum potent i groguenca ens guia cercant el camí de la pau i la justícia. Perquè els blaus morats de la lluita ens alliberen per sempre de les cadenes de poder autoritàries. Fem un crit eixordador per defensar els drets del poble i dels més vulnerables! Junts, juntes i entre tots i totes, aconseguim una societat més democràtica! Fa vent: Onegem ben fort la bandera Republicana! Gemma Arimon i Mestres

Allà en l'horitzó s'erigeix  aquella serralada llunyana. Les forces de la natura  van esculpir-la com si fos una poderosa gran escultura. Les seves imponents agulles  desafien els més agosarats humans  i esdevenen símbol de Catalunya. Erosionada pel vent, l'aigua i el gel  es manté  alçada màgicament. Els més místics la consideren sagrada i sempre està envoltada de gent que s'apropa per admirar-la. Així és la nostra muntanya catalana. 

En aquella cova freda i fosca, enmig de les roques, resplendeix el teu rostre. El teu esperit diví  s'apropa als imperfectes mortals i il·lumina els desemparats. Aquelles mans sense cap esforç sostenen el món, abracen els sers més necessitats  i sanen les ànimes moribundes. I quan immersos en la nostra soledat, ens trobem espantats i desesperats, ens encomanem sense dubtar a la Mare de Déu de Montserrat.