Pensapoemes

Ra deessa solar. Món d'ones  de la dona. Germana celta  que per on trepitges deixes petjada.

Ploro, per tot  allò, que vaig deixar enrere i no tornarà. Ploro, per aquella infantesa, absent de records agredolços. Ploro, per aquell amor unilateral. Ploro, pels que un dia  em van estimar i ja no hi són. Ploro, per lliurar l'oceà que vaig atrapar.

Y con desprecio, me llamaste gorda. Tú, que odias a las  mujeres, a las mujeres diferentes. Tú, que seguro eres una persona fantástica; llena de cualidades morales y cultivas tu mente y cuerpo, como los romanos. A ti, dechado de virtudes, sólo decirte, que la perfección no existe.

Sóc estesa a terra i observo el cel. Romanc mirant, encuriosida, com es mouen, les fulles de l'olivera degut a la brisa. Em pregunto, què deu significar la llibertat per l'olivera? Per ella, la llibertat és que no l'arrenquin d'aquella terra. Pels individus, hauria d'ésser, el poder expressar la seva essència  sigui on sigui.

La pinya  surava  a la deriva. Es resistia  a enfonsar-se  o endinsar-se  en aquella mar  embravida,  on la pluja l'havia arrossegat.

Les gotes de suor li lliscaven cos avall. Eren com un riu, que neix brau  en el cim d'uns llavis humits, travessa les muntanyes d'uns pits abruptes, per apaivagar-se  a la vall d'un ventre lleument sinuós i mor en un bosc de fluids.

Ningú sospitava d'aquella cara angelical, ni d'aquelles paraules balsàmiques. Si no la coneixies semblava una persona meravellosa. Tanmateix, si hi intimaves descobries que dins d'ella havia una  persona totalment diferent. Manifestava una perfecte i sibilina perversió.