Pensaments

Vull un amor que no s'endugui el vent, un amor que em deixi empremta. Un somni del que no desperti. Un amor delicat, un amor apassionat, un amor entregat. Vull un amor que no es trenqui com un paper de fumar. Un amor propi que em pertenyi tan sols a mi. Un amor generós i amorós. Si, el vull!

Flama que es consumeix, estel que no il.lumina, apatia d'esperit, ànima vagant a la deriva, horitzó sense esperança, cos inert, silenci desesperant, solitud asfixiant, dolor d'ultratomba, constants vitals monòtones. Fantasma o humà.

Y la llamaron loca y ella se lo creyó. Las burlas al pasar, las groserias al hablar, los desdenes al entrar. La nombraban loca a sus espaldas. No estrecharon lazos, nada sabian de ella. Solo se fijaban en su forma de vestir, solo comentaban su manera de amar. Y la loca, un buen dia se enteró y en loca, para los demás se convirtió.

Està d'esquena, absent, mirà pel finestral. Escoltà  com algú  entrà. No es girà. Notà com s'atansà. Ensumà el seu alè. No es moguè. Sentí, l'aliena pell adherint-se a la seva. Seguí immòbil. Deixà que l'estranya mà lliscà cintura avall i la seva natja atrapà.

Es que no ho enteneu? Alguns es creuen amb el dret de la propietat de les nostres vides per decidir sobre la nostra mort. Alguns van interpretar que si sortiem de la seva costella ens podien apallissar. Uns altres que som joguines sexuals que poden disfrutar i maltractar. I d'altres fan de la vexació al nostre gènere la seva rutina. Encara no ho enteneu?

Què ens separa? El destí? L'orgull? El dolor? La venjança? Cada pas endavant errat són dos passos enrere. Ja no necessites de mi, imperiosament. Jo, ja no sé si et vull o no. Què ens separa? O potser, ja res ens acosta. La meva tolerància és sota mínims i la meva exigència és rígida. Som visquent a dos mons paral·lels, però no interconectats.

¡Cuanta falsedad! Cuanta falsedad; en el político que te promete  "el oro y el moro" y luego no lo cumple. Cuanta falsedad; en las dietas milagrosas que te haran alcanzar tu objetivo sin el menor esfuerzo. Cuanta falsedad; en aquellos que solo se acercaran a ti por su mero interés. ¡Cuanta falsedad en realidad!

Digue'm que m'estimes, encara que no sigui veritat. Per evocar aquelles sensacions, que en el passat em van omplir de joia. Digue'm que m'estimes, encara que no recordis com estimar. Digue'm que m'estimes i potser un dia es farà realitat. Digue'm que m'estimes perque jo et torni a estimar.

Flor que habites sobre una terra paupèrrima i estèril. Aigua desitjada i somiada. Placebo de l'amor. Atrapa l'esgarrifança del cor sacsejat pels embats no esperats. Esclata en una infinitat de perfums embriagadors i sotmet-te al pol·len fecundador.

La tancà en una habitació, gairebé fosca del tot. Li xiuxiuejà a cau d'orella: No obris la boca per el teu bé. La despullà i feu estirà al llit mig desfet, la penetrà amb un cop sec. Ella aterrida, feu un xiscle de dolor ofegat. Una vegada ejaculat, l'agafà i empenyé cap a la porta i la feu sortir, mentre digué en veu alta: Llesta! Posa-la en circulació. I la propera, més tendre!

La estatua Y allí como una estatua se quedó. Nadie la veía porque nadie la miraba. Y allí como una estatua se quedó. Estatua sin sombra, estatua sin nombre, estatua fría por la brisa. Y allí como una estatua se quedó. Estatua de carne y hueso, estatua de tristeza y lágrimas, estatua sola e indefensa. Y allí  como una estatua se quedó. Estatua inmóvil, estatua eterna, estatua sin sal deshidratada, estatua oscura. Y allí como una estatua se quedó. Estatua impenetrable, estatua de ceniza, estatua incansable, estatua impertubable. Y allí como una estatua se quedó. Estatua sin mal, estatua sin bien, estatua nada más. Y allí como una estatua se quedó.