Pensapoemes

Enguany el Carnaval no és multicolor, és un videojoc real de vida o mort. Els Carnestoltes són freds i cruels, les disfresses ja no són una fantasia  sinó una dura i crua veritat, les comparses són grans camuflatges. El Carnaval s'ha transformat en una grisa Quaresma, plena de trons, focs, sang i setge.

L'aigua recorre el meu cos, tinc una sensació agradable  i la temptació  d'agafar el manec de la dutxa per donar-me plaer. No ho faig, prefereixo que ho facis tu. No m'eixugo la pell. Ets fora esperant-me  i et trobo també nu. Ens abracem. Ens refreguem. Ens besem amb deliri. Comences a ajupir-te lentament, treus la teva gran llengua i em llepes les parts més innobles. Et subjecto el cap, t'estiro dels cabells  i amb delit, permeto que continuïs.

No vull escoltar les teves paraules buides! No vull que em toquin les teves mans brutes! Resto en silenci. Dono voltes en cercle dins la foscor. No tornaràs, ho sé i ja no m'importa. Resto en silenci. L'esperit és mut. El dolor és punyent. Fantasma vivent.

Un dels pitjors rostres de la naturalesa humana és la competència pel poder. L'home és ambiciós, té ànsia de poder. Aquesta insaciabilitat  fa que cometi tota mena de crims, alguns contra la humanitat. Individus que es creuen escollits per una divinitat  cometen actes atroços i generen guerres entre la nostra espècie amb excuses banals i transversals. I quan uns infeliços e innocents  veuen uns ocells gegants  sobrevolar els seus cels, no es poden enganyar, són armes de destrucció massives i assassines.

Oh, deessa Demeter! Escolta la nostra pregària. No deixis que l'home corrupte  assequi les terres on habitem i són el nostre estatge vital. La dona té cura de la natura. La dona és agricultura. Ella pot fer florir tot un camp  amb una sola llavor. Ella agafa grapats de terra, la rebrega com si fos un paper i crea els més sorprenents jardins. Ella produeix un hort ple d'aliments i reprodueix els millors queviures. Oh, deessa Demeter! Salva la Mare Terra!

  “… Y es que… Ya no quiero vivir sin ti… no… ya no puedo vivir sin ti… … tú, como sí puedes vivir sin mí… … debes vivir sin mí…” “Mi amor es infinito!…La muerte es… infinita… el mar es infinito… la soledad infinita… yo con ellos… yo… con lo infinito…”  “Qué dulce es el amanecer del día último…” “Noche última… que querría tanto a tu lado… y estoy sola… …sola… Yo así en la vida estoy, pero en la muerte ya nada me separa de ti… muerte… cómo te quiero!” Marga Gil Roësset

Cavaré la terra per fer un hort. Hi plantaré tomàquets vermells i sucosos  per obrir la gana amb molta passió, enciams que desplegaran les seves grans fulles per abraçar  l'esperança de la humanitat i cebes que amb la respiració de la seva flaire t'expandiran els pulmons per viure millor. Els adobaré amb oli intens  per lligar-ho ben lligat i els remanaré i remanaré. Els olors es desprendran dels colors  i convidaran a tota mena de sabors.  I la vida amb passió i esperança  serà l'amanida més variada.