Pensapoemes

Les pinzellades d'un quadre  expressen l'ànima perduda. Dins del bosc inert, els supervivents cerquen  el brot de la vida. L'ésser humà arrasa  el seu hàbitat  sense repensar-ho. L'antropocentrisme vanitós  esbiaixa l'escorça  que es necrosa  en una llarga agonia.

M'agrada llepar el teu membre erecte, xuclar-lo fins restar sense alè  i observar-lo per veure si té vida pròpia. M'agrada...

Són tres quarts de tres. Observo la teva cara de poker. Són tres quarts de tres, les busques del rellotge  s'han aturat. Són tres quarts de tres i la son no m'acompanya. Són tres quarts, però no de tres. Tres número màgic. Per instint, torno a mirar el rellotge, continuen sent tres quarts de tres. Res ha canviat, o sí?

Amb un futur ple de incerteses l’esperança és el desig que ens manté vius, l’esperança d’estimar i ser estimat. Aquesta és la història d’un amor; aquelles primeres mirades que et fan sentir papallones. La  simbiosi de les ments construint nous mons. I quan amb el transcurs  del pas del temps, el desamor apareix  i la desesperació et petrifica, sorgeix l’esperança  d’un nou amor. Així, la vida continua amb nous anhels somiant fites desconegudes.

Sents que una ventada se't pot endur i planejaràs com una fulla que vola més enllà. Sents que ets en una cúpula blava  esperant que s'aixequi  i et descobreixi un nou univers. Sents que trepitges terra ferma i s'obren camins inhòspits al teu pas. Sents com levites sobre les aigües de l'oceà i et capbusses, de sobte, cercant la teva essència. Sents, sents, sents, sents.

Fugien de la guerra  i van pujar a aquell tren. Pensaven que es dirigien a un lloc segur. No van trigar a adonar-se  que la direcció no era la desitjada. La ceguesa de l'esperança i la desesperació de la supervivència els feia restar a l'espera. El cansament i la gana començava a aparèixer i s'asseien com podien a la palla del terra. La llum del sol només la veien  quan travessava les escletxes dels vagons. Després d'hores de viatge es van aturar i emportar als "dèbils" i als homes  que ja no van tornar, deixant les mares amb els seus infants, que més tard els hi van arrabassar. Quan finalment van baixar del comboi i van veure el cel, van entrar a l'infern.

I ara els dracs no són verds, sinó negre metall. Les roses roges ploren  pètals de sang. La princesa s'ha desprès del seu pesat vestit per aquest Sant Jordi escriure paraules de pau.