Pensapoemes

Els canvis profunds, de soca-rel demanen temps. Aquests són com una llavor  que germina a la terra  i creix lentament. La llavor necessita molta cura, no passar sed, ni gana. Sobreviure a les inclemències del clima i no emmalaltir gaire. Una vegada desenvolupada, floreix en el seu màxim esplendor a l'espera d'ésser fecundada i crear el fruit, el seu major do. Tanmateix, hi ha canvis  que es resisteixen  però un cop l'engranatge del cicle de la història dona la primera volta res els pot aturar.

Ella le había servido  una porción de chocolate con el café de la mañana y él con desprecio la llamó "ridícula". Sí, ridícula era su vida, pensó: como el grano de arena en un desierto, como el árbol en un bosque, como la estrella en una galaxia, como la célula en un organismo. Sí, era ridícula  como la gota de arsénico  en una taza de café.

Un bé escàs anhelat com la llibertat. Una gota de pluja en un camp assedegat. Faules de fades on les baules perdudes riuen mancades de mesura. Xarrups d'elixirs transcendint per camins sense confins. Fils d'or que es teixeixen sota un mantell de cor. Albir silent, decadent i punyent.

Viu amb un somriure a l'ànima i fes que els teus somnis niïn a la realitat !

Tinc dues mares, sóc afortunada. Una ja va traspassar al més enllà i no hi ha dia i nit  que no la trobi a faltar. L'altre encara és al meu costat i prego perquè res li pugui passar.

El sol escalfa. El cel és blau, mancat de núvols blancs. La mar es troba en calma, ni una sola escuma arriba a la platja. El vent enlaira els nostres cabells i s'entrellacen harmoniosament. Som dempeus observant  l'horitzó cap a l'infinit. Som nus davant  d'aquell paradís. Les nostres mirades es retroben  i delicada i tímidament ens apropem i ens estrenyem  amb les mans envoltant  les nostres cintures. El temps s'atura. El sol escalfa. La terra gira i gira, orbita en el•lipse sense cap eclipsi. En el zenit de la nit els estels brillen i somio com el teu rostre s'il•lumina amb la lluna. El temps s'atura. Ja apunta una nova albada i el sol escalfa.

La Rosa buidà  la casa de la seva besàvia i descobrí un llibre amagat  tot empolsinat. L'obrí i començà a llegir: "Una vegada hagué un indret  on regnà el verd, hi visqueren tota mena de criatures, la més majestuosa fora un drac  que desplegà les seves ales colossals,   s'enlairà i sobrevolà uns boscos frondosos  que semblaren no tenir fi. Un bon dia, a prop d'allí  un cavaller per impressionar convidà la seva dama  a cavall pujar  i en un paratge, desconegut per ells, s'endinsà. Toparen amb el drac  que estigué dormit i el cavaller espantat amb la seva espasa el ferí. El drac despertà amb un crit de dolor, una flamarada llançà  i el seu voltant arrasà. El cavaller el volgué matar,  però la dama li suplicà que marxaren  ben lluny d'allà. Anys després, la dama tornà i on el drac  el verd cremà, un roser hi trobà"