Pensapoemes

Fa temps que no rajo sang. No enyoro rebolcar-me de dolor, però sí de plaer. Fa temps que no rajo sang. Ja no sento aquella olor estranya que s'impregna a l'olfacte  set dies a la setmana. Fa temps que no rajo sang i no tinc nàusees de matinada. Fa temps que no rajo sang  i estic més calmada. Fa temps que no rajo sang, el meu cos canvia i ja no em sento desitjada. Fa temps que fa temps.

És divendres, un dia més. Sona el despertador. Preparo l'esmorzar. Porto els nens a l'escola. Vaig a treballar. Surto per dinar  i anar a buscar els nens. Un cop dinat,  ells tornen a l'escola i jo a la feina. És l'hora de plegar. Torno a l'escola per trobar-me amb els nens. Quan arribem a casa, ells van a jugar, jo a fer el sopar i el dinar de l'endemà. Després de sopar, els toca banyar i anar a dormir. Jo, preparar la roba que es posaran a l’endemà i després ficar-me al llit per descansar que demà haig de fer dissabte i a la mare visitar. 

Soy sol de noche y luna de día. Soy lluvia de estrellas y copos de nubes de algodón. Soy una loba solitaria aullando en la oscuridad de la llanura  que sólo se rompe por tu figura. Soy el girasol mirando  sin descanso hacia el sol. Soy la golondrina volando sobre el arcoiris. Soy la fuerza de la marea bajo tu influjo. Soy el estallido  de la supernova en el espacio. Soy calor abrasador en el desierto y fuente de vida en la colina. Soy luna de día  y sol de noche.

La mort transmuta en els racons  del nostre subconscient. Cada instant imperceptible se'ns desprèn un fil conductor  de la nostra consciència. Les nostres entitats són emmotllables com una figura de fang  que viu en continua transformació. Rememorem un passat que ja no existeix, però ens acompanya fins el nostre últim alè. Tenim terror a aturar-nos i observar davant el mirall  el que ja no som i el que som. 

Tingues cura de les cares amables perquè no sempre són veritables. Sense adonar-te'n pots estar fent  un pacte amb el diable. No pots caure en la quimera  de que tothom és innocent fins que es demostri el contrari, sinó ans al contrari: "Tothom és culpable fins que es demostri el contrari" Aquesta, tristament, ha d'ésser la teva màxima per no rebre en el futur  danys col·laterals inesperats.

Danso en llibertat, dibuixant ales d'ocell, en un camp sembrat de blat. En plena tempesta, a dalt d'un cim, canto fins la ronquera. Recito paraules colpidores i meloses dins unes coves fredes i fosques. Pinto els boscos immensos i sobre les fulles caigudes dels seus arbres, m'hi estiro feliç a somniar entelèquies. Asseguda a la sorra de la platja, sota l'escalf d'un sol poderós, escric mirant-me el melic i admirant el fals infinit de l'oceà. I així és com esdevinc: component cançons i coreografiant danses invocades per guaridors mantres.

Les 16.58 hores  o manquen dos minuts  per les cinc de la tarda, ens endinsem al solstici d'estiu on tota cuca viu. El so del violí de Vivaldi interpreta les primeres notes sota el mantell d'un sol transgressor. La pell demana  desprendre's dels teixits superflus. El cel s'il·lumina  i et convida a somriure. Temps de disbauxa,  explosions de colors i degustacions de sabors. Ets desvius  per fugir del caliu del teu niu i viure l'estiu. Són les cinc!