Pensapoemes

La fam de destrucció i mort  no es va aturar  amb la fi de la guerra. L'àliga negra va extendre les seves grans ales  i la maquinària feixista es va posar en marxa. Una traïció a l'exili  el va portar a comparèixer  en un  consell de guerra  sense cap mena de garantia. En aquell procés il.legal  el varen condemnar a mort.  Com un membre d'alt llinatge, la seva execució va tenir lloc en un castell una funesta matinada  d'un quinze d'octubre de 1940. Allà era afusellat per Catalunya, l'únic president  d'una nació  democràtica europea, perpetrant un crim contra la h umanitat. I a hores d'ara, la seva memòria no ha estat reparada, ni aquella infàmia soferta rescabalada.

Tots parlem de la mort,  però és un gran misteri. Si l'hem experimentat, no el recordem i quan ens arriba l'hora,  ja és massa tard per narrar-lo. Hi ha vius morts i morts ben vius. Tant se valen les teves creences; la mort és transformació. Matèria en descomposició o esperit errant.

Allà, nua, es trobava en un dels pocs indrets que es sentia en pau, lliure i valenta. Es mimetitzava amb l'entorn  i es fonia amb els seus elements. Era fràgil. Potser allà afloraven els seus ancestres que reprimits romanien  en aquell esperit turmentat. Allà, dins del tot, tenia un fi  sense ser-ne conscient. Allà, volava en la profunditat de l'aigua i surava ferma en aquella bombolla on les baules del temps  no feien acte de presència. Allà, nua, era tan forta com fràgil.

Fa temps que no rajo sang. No enyoro rebolcar-me de dolor, però sí de plaer. Fa temps que no rajo sang. Ja no sento aquella olor estranya que s'impregna a l'olfacte  set dies a la setmana. Fa temps que no rajo sang i no tinc nàusees de matinada. Fa temps que no rajo sang  i estic més calmada. Fa temps que no rajo sang, el meu cos canvia i ja no em sento desitjada. Fa temps que fa temps.

És divendres, un dia més. Sona el despertador. Preparo l'esmorzar. Porto els nens a l'escola. Vaig a treballar. Surto per dinar  i anar a buscar els nens. Un cop dinat,  ells tornen a l'escola i jo a la feina. És l'hora de plegar. Torno a l'escola per trobar-me amb els nens. Quan arribem a casa, ells van a jugar, jo a fer el sopar i el dinar de l'endemà. Després de sopar, els toca banyar i anar a dormir. Jo, preparar la roba que es posaran a l’endemà i després ficar-me al llit per descansar que demà haig de fer dissabte i a la mare visitar. 

Soy sol de noche y luna de día. Soy lluvia de estrellas y copos de nubes de algodón. Soy una loba solitaria aullando en la oscuridad de la llanura  que sólo se rompe por tu figura. Soy el girasol mirando  sin descanso hacia el sol. Soy la golondrina volando sobre el arcoiris. Soy la fuerza de la marea bajo tu influjo. Soy el estallido  de la supernova en el espacio. Soy calor abrasador en el desierto y fuente de vida en la colina. Soy luna de día  y sol de noche.

La mort transmuta en els racons  del nostre subconscient. Cada instant imperceptible se'ns desprèn un fil conductor  de la nostra consciència. Les nostres entitats són emmotllables com una figura de fang  que viu en continua transformació. Rememorem un passat que ja no existeix, però ens acompanya fins el nostre últim alè. Tenim terror a aturar-nos i observar davant el mirall  el que ja no som i el que som.