Pensaments

“No miris enrere” La Griselda estava vivint uns moments delicats, els seus pares s’estaven separant i lluitaven per la seva custòdia. Per a “no pensar cabòires” havia deixat que l’apuntessin a una sèrie d’activitats extra-escolars. Aquell vespre, la Griselda de tornada dels Diables de Parets va perdre el bus urbà. Era l’hivern i plovisquejava, havia d'anar per un carrer molt llarg i poc il·luminat per arribar a casa seva. Es va abrigar bé i va iniciar el camí. Portava ja estona caminant i no havia vist passar cap cotxe i tampoc s'havia creuat amb ningú. Va accelerar una mica el pas. El silenci s’esdevenia vida i aquesta es feia sonora. A la Griselda se li estaven fent eterns aquells minuts que no es marcaven en les busques del rellotge i va començar a caminar a ritme de marxa. Projectava la mirada cap a la llunyania i no albirava el final del carrer. De sobte, li va semblar escoltar un crit apagat que pronunciava el seu nom: Griseldaaa! Es va girar i no va veure a ningú. Va sen

Anem al llit!   Per en Jofre cada nit es convertia en una tortura perquè tenia terror a la foscor. Odiava aquella frase que li deia la seva mare:  -Jofre, és l'hora d'anar al llit! Ja feia temps que en Jofre dormia sol en la seva habitació i la seva mare n'estava molt orgullosa, però ell feia esforços per no xisclar i sortir corrents quan arribava l'hora. Ella li havia explicat que va escollir aquella habitació per ser la més tranquil·la. Tenia una tauleta de nit al costat del llit amb un llum que encenia quan sabia que la seva mare ja no el veia. Observava al seu voltant des de dins del llit i  veia les ombres de les seves joguines que semblava que es movien. Escoltava el vent que feia moure la persiana de la finestra i allò li trencava tot aquell silenci sepulcral.  Passaven els minuts i semblaven hores, no podia dormir. Donava voltes cap un costat i un altre intentant abstreure's d'aquell estat neguitós. Després de força estona amb aquell bal

Quan s' enfurismava  dibuixava frenèticament gargots. Volia xisclar de ràbia, però no estava ben vist. Envejava els que podien volar i desitjava la força del vent. La culpa sempre formava part  de la seva continua introspecció.  Enyorava quan encara era a temps de ser el que anhelava ser. Ara, li feia mal recordar. Ara, era com una petxina on al llarg del temps, les inclemències havien incrustat a la seva closca tota mena de sediments i ja no es reconeixia. Sabia que restava allà, només s'havia de trobar.