Anem al llit!
Anem al llit!
Per en Jofre cada nit es convertia en una
tortura perquè tenia terror a la foscor. Odiava
aquella frase que li deia la seva mare:
-Jofre, és l'hora d'anar al llit!
Ja feia temps que en Jofre dormia sol en
la seva habitació i la seva mare n'estava molt orgullosa, però ell feia
esforços per no xisclar i sortir corrents quan arribava l'hora.
Ella li havia explicat que va escollir
aquella habitació per ser la més tranquil·la. Tenia una tauleta de nit al
costat del llit amb un llum que encenia quan sabia que la seva mare ja no el
veia.
Observava al seu voltant des de dins del
llit i veia les ombres de les seves joguines que semblava que es movien.
Escoltava el vent que feia moure la persiana de la finestra i allò li trencava
tot aquell silenci sepulcral.
Passaven els minuts i semblaven hores, no
podia dormir. Donava voltes cap un costat i un altre intentant abstreure's
d'aquell estat neguitós.
Després de força estona amb aquell ball
que semblava no tenir fi, va sentir com cruixia el terra de fusta i unes passes
que notava eren més a prop seu. Volia cridar i no sortia cap so de la seva
boca. Estava immòbil.
De sobte, va escoltar grinyolar la porta i
obrir-se molt poc a poc la porta de la seva habitació. Era la seva mare!
Gemma Arimon Mestres
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada