“No miris enrere”
“No miris enrere”
La Griselda estava vivint uns moments
delicats, els seus pares s’estaven separant i lluitaven per la seva custòdia.
Per a “no pensar cabòires” havia deixat que l’apuntessin a una sèrie
d’activitats extra-escolars.
Aquell vespre, la Griselda de tornada dels
Diables de Parets va perdre el bus urbà. Era l’hivern i plovisquejava, havia
d'anar per un carrer molt llarg i poc il·luminat per arribar a casa seva. Es va
abrigar bé i va iniciar el camí.
Portava ja estona caminant i no havia vist
passar cap cotxe i tampoc s'havia creuat amb ningú. Va accelerar una mica el
pas.
El silenci s’esdevenia vida i aquesta es
feia sonora. A la Griselda se li estaven fent eterns aquells minuts que no es
marcaven en les busques del rellotge i va començar a caminar a ritme de marxa.
Projectava la mirada cap a la llunyania i no albirava el final del carrer.
De sobte, li va semblar escoltar un crit
apagat que pronunciava el seu nom: Griseldaaa! Es va girar i no va veure a
ningú. Va sentir una esgarrifança incontrolable i es va posar a córrer sense
aturar-se fins entrar al seu portal. Després, ja alleujada, va agafar aire i
respirar profundament.
A l’endemà següent, la Paula li va dir :
Griselda, de qui fugies ahir ?
Gemma Arimon i Mestres
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada