La petxina

Quan s' enfurismava 

dibuixava frenèticament gargots.

Volia xisclar de ràbia,

però no estava ben vist.

Envejava els que podien volar

i desitjava la força del vent.

La culpa sempre formava part 

de la seva continua introspecció. 

Enyorava quan encara era a temps

de ser el que anhelava ser.

Ara, li feia mal recordar.

Ara, era com una petxina on

al llarg del temps, les inclemències

havien incrustat a la seva closca

tota mena de sediments

i ja no es reconeixia.

Sabia que restava allà,

només s'havia de trobar.