La petxina

Quan s' enfurismava 

dibuixava frenèticament gargots.

Volia xisclar de ràbia,

però no estava ben vist.

Envejava els que podien volar

i desitjava la força del vent.

La culpa sempre formava part 

de la seva continua introspecció. 

Enyorava quan encara 

podia materialitzar 

el que anhelava ser.

Ara, li feia mal recordar.

Ara, era com una petxina,

on al llarg del temps, 

les inclemències havien incrustat 

a la seva closca tota mena de sediments.

Ja no reconeixia la seva fesomia,

però sabia que la seva essència 

restava allà amagada

i només l'havia de trobar.