Pensapoemes

El jutge em diu que aniré a l'infern perquè sóc una rebel. Vaig camí de la perdició perquè he comés sedició. Sóc una impia, per això, no hi ha amnistia. Em persegueix amb passió una cega repressió. Sóc una enxaneta eixerida, no em mana, ni em lliga  cap rei la vida. Enfront el setge  que em treu el fetge, m'he fet independent i a una República Catalana m'he exiliat contracorrent.

Escolta'm, no et vull mentir. Un nou destí comença ara i aquí. Papallona, no has de fugir. Emporeda't, perquè la por  ja no domina la teva vida. El silenci no parla més per tu. La desesperació no esmicola el teu cor. Tanquem les portes a la incomprensió. Mans entrellaçades de tots colors  abracen amb cura la teva ànima castigada. Veus de sororitat criden pels teus drets. Perquè tu ets jo, jo sóc tu. Totes som una! Una som totes! Arrelem a una nova terra i l'arbre de la germandat dona els seus fruits. Pomes, peres, maduixes i tota mena de bruixes. Som la macedònia del poder de la llibertat  i  lluïm un ram violeta d'igualtat!

Començava a fosquejar, era l'hora de tornar cap a casa i es va acomiadar de la seva amiga. Quan portava varis metres caminant va passar per un pub que obria les seves portes i va alçar el cap per mirar com es deia: El Gat Negre. Anava tranquil·lament, sense pressa, observant  la gent esporàdica que transitava en aquelles hores i de tant en tant s'aturava davant dels aparadors de les botigues. En un tram més solitari i poc urbanitzat va albirar a la llunyania un gat negre solitari que passejava pel carrer aliè a la seva presència. Mentrestant a ella, li venien al cap  les seves cabòries i van transcórrer unes quantes travessies sense cap novetat, ni curiositat.  De sobte, li va sonar el mòbil, havia rebut una sol·licitud d'amistat d'un individu anomenat Gat Negre, va fer un crit de sorpresa, va mirar al seu voltant per si hi havia algú i es va posar a riure sorollosament  com feia temps que no ho feia. Els fanals ja s'encenien i ella continuava el seu camí. Havia de ...

Endinsem-nos en les obscuritats, on els pecadors no confessats descendiran als inferns per purificar-se. Les ànimes malmeses trepitjaran la terra ferma amb malenconia. En l'espera als llimbs cercaran la veritat i vagant esbrinaran el camí cap a la llibertat. I quan la catarsi il.luminadora  els transformi en éssers purs de llum  amb el sisè sentit albiraran el paradís celestial.

Aquells mots ressonaven al seu cap, una vegada darrere una altra. Havien estat les últimes paraules punyents que li havia dedicat. Fugia desesperada, vivia amagada, vigilant contínuament que no la reconegués ningú. Tan sols, li havia clavat la mirada  molt aprop dels seus ulls  i immediatament després, a cau d'orella, li havia xiuxiuejat: la propera vegada  no ho podràs explicar.

Temps de fems, fems de temps. Remenar o no remenar els fems... Més tard o més d'hora, la merda sura a l'aigua.

Vull gravar a la pedra de la meva llar, aquest epitafi desmemoriat: "La meva bandera es roja  com la meva sang" Els nostres descendents no han vist el càstig pels crims contra la humanitat comesos i no prescrits. En una sàtira de la història, els botxins beuen el vi negre dels nostres morts. Els llavis ens pintarem de roig abans de morir sense llibertat. La mirada no ens enganya, la seva sang no és blava. No oblidem tot el què ens varen manllevar: Vida, Dignitat i Veritat! Quan descobrim els fulls ocults de la nostra identitat, perquè sense tota la memòria,  no hi ha reparació, mullarem una ploma amb la sang dels nostres avantpassats i en una ufana posta de sol rogenca, no molt llunyana, signarem la justícia pels vius terrenals i els esperits als llimbs.