Pensapoemes

Allí yacía sobre el suelo frío, lo único que dislumbraba  era aquel techo de cristal. Alguien la había empujado escaleras hacia abajo, no sin antes haberle propinado una brutal paliza. Ya semi-inconsciente, palabras retumbaban en su cabeza: -¡PUTA, VÍBORA! Lo vas a pagar. Continuaban los exabruptos... Ese alguien, el padre de sus hijos, habia alzado sus piernas para pasar por encima de su cuerpo y salir por la puerta. Y cuando ella no notó su presencia, exhausta, perdió la consciencia.

Els núvols feren que la llum del sol  no fos nítida i manifestés una gran timidesa.  El rítmic so trencador de les onades l'embolcallaren en una pau mil•lenària. Les busques del rellotge del temps  semblaren haver-se aturat. I en aquell instant, els seus temors  no traspassaren les seves defenses.  Allà es sentí part d'aquell tot  i no es preguntà el perquè  de la seva existència.

La fam de destrucció i mort  no es va aturar  amb la fi de la guerra. L'àliga negra va extendre les seves grans ales  i la maquinària feixista es va posar en marxa. Una traïció a l'exili  el va portar a comparèixer  en un  consell de guerra  sense cap mena de garantia. En aquell procés il.legal  el varen condemnar a mort.  Com un membre d'alt llinatge, la seva execució va tenir lloc en un castell una funesta matinada  d'un quinze d'octubre de 1940. Allà era afusellat per Catalunya, l'únic president  d'una nació  democràtica europea, perpetrant un crim contra la h umanitat. I a hores d'ara, la seva memòria no ha estat reparada, ni aquella infàmia soferta rescabalada.

Tots parlem de la mort,  però és un gran misteri. Si l'hem experimentat, no el recordem i quan ens arriba l'hora,  ja és massa tard per narrar-lo. Hi ha vius morts i morts ben vius. Tant se valen les teves creences; la mort és transformació. Matèria en descomposició o esperit errant.

Allà, nua, es trobava en un dels pocs indrets que es sentia en pau, lliure i valenta. Es mimetitzava amb l'entorn  i es fonia amb els seus elements. Era fràgil. Potser allà afloraven els seus ancestres que reprimits romanien  en aquell esperit turmentat. Allà, dins del tot, tenia un fi  sense ser-ne conscient. Allà, volava en la profunditat de l'aigua i surava ferma en aquella bombolla on les baules del temps  no feien acte de presència. Allà, nua, era tan forta com fràgil.

Fa temps que no rajo sang. No enyoro rebolcar-me de dolor, però sí de plaer. Fa temps que no rajo sang. Ja no sento aquella olor estranya que s'impregna a l'olfacte  set dies a la setmana. Fa temps que no rajo sang i no tinc nàusees de matinada. Fa temps que no rajo sang  i estic més calmada. Fa temps que no rajo sang, el meu cos canvia i ja no em sento desitjada. Fa temps que fa temps.

És divendres, un dia més. Sona el despertador. Preparo l'esmorzar. Porto els nens a l'escola. Vaig a treballar. Surto per dinar  i anar a buscar els nens. Un cop dinat,  ells tornen a l'escola i jo a la feina. És l'hora de plegar. Torno a l'escola per trobar-me amb els nens. Quan arribem a casa, ells van a jugar, jo a fer el sopar i el dinar de l'endemà. Després de sopar, els toca banyar i anar a dormir. Jo, preparar la roba que es posaran a l’endemà i després ficar-me al llit per descansar que demà haig de fer dissabte i a la mare visitar.