Pensapoemes

Cerco la pau que em lliura l'olor  que esclata quan la pluja cau  en els sòls eixuts. La rosa dels vents em salva  de les taques lluminoses que em priven d'albirar  el camí del meu destí. I resto a l'empara de les forces magnètiques  d'una brúixola que lluita per no embogir.

La teva irreverència no implora clemència. La teva independència no esdevé conseqüència. La teva resistència es transforma en resiliència. La teva autosuficiència demana paciència. Ets ciència.

Veig com les meves germanes  són assassinades de totes  les maneres  inimaginables. Veig com les meves germanes  són torturades sense pietat, brutalment violades  i colpejades fins la mort. Veig com són imposades a vestir sense lliure albir, forçades a abandonar la seva llar  i deixar la seva terra natal. Veig com les que sobreviuen  passen penúries i mal viuen en una presó fantasma. Veig com la llibertat és absent.

Sonen unes notes amb melodies intelestel.lars. Sonen unes notes inhòspites. Dansen indecises voletejant  davant de  forats de cuc. Notes porugues d' endinsar-se en altres dimensions desconegudes. Sons que traspassen l'ànima  com si formessin part del teu gènesi. Fils de sons en notes gravades  en un papir universal.

Mentre pensava si havia de fer un plagi, per salvar la seva sequera creativa, es va pendre un estupefaent i algú que l'observaba des de la distància el va acusar de fer apologia de les drogues. 

Mark entró en aquel piso mugriento. Había folios arrojados por todo el comedor. Ahora entendia lo que el sospechoso había confesado de un supuesto plagio del que había sido víctima.Siguió andando hacia aquel olor que le resultaba familiar, pero no reconocia cuál era el estupefaciente que impregnaba aquel lugar. Finalmente, se topó con una puerta de donde colgaba un cartel con un enunciado de una dudosa apología: " Vive deprisa, muere joven y deja un bonito cadáver".

Quan s'adona que s'apropa li tremola el cos sense poder-se controlar i una força magnètica no li permet allunyar-se'n. Quan les seves mans toquen  i ressegueixen cegament  els solcs de la seva silueta, de nou, el seu cos s'esgarrifa. La palpa lentament, modelant-la com una figura de fang. Les seves carícies tenen el tacte  de plomes que cauen com fulles  transportades amb el vent aterrant a la seva pell. Les corbes de les seves muntanyes  s'erigeixen erectes cercant el clímax carnal. El pèl púbic se li eriça, en un acte de rebel·lió, quan sent l'escalfor d'aquell alè en el seu sexe. I errant com ànimes perdudes  es submergeixen  en una bombolla intemporal  de plaer secret.