Pensaments

Diuen que sóu al cel amb la lluna i els estels. Tant de bo pogués volar per ser més a prop vostre. Tant de bo, les gotes de pluja, els flocs de neu o les ventades al meu rostre fossin una carícia vostre. Tant de bo sabés que esteu bé i que ja no patiu. Tant de bo viatgés en el temps per canviar tot el que vaig fer malament. Tant de bo creguéssim que som mortals.

Acuérdate de mi, cuando las luces se apaguen y se baje el telón del escenario. Acuérdate de mi, cuando ya no haya regalos a repartir. Acuérdate de mi, cuando la mesa se recoja sin sobremesa. Cuando espere tu llegada  y suene el teléfono para aplazarla. Acuérdate de mi, cuando te busque desesperada. Cuando ya no salga en la foto de la charada.

Et diuen: Has d'arribar al cim. Tu mires cap amunt i fas veure que ho entens. El que no saben, és que no tens ni idea de com fer-ho. Vinga, perquè no comences a escalar ? Camines rodejant aquell monstre, si monstre, per a tu, ho és. Quan tens  forces, cerques quin potser el millor camí. Et sents culpable per no trobar la resposta. I t'enfonses per ni tan sols haver fet una passa.

  Musa La Musa del poema me ha abandonado. Las palabras no fluyen en mi cabeza, las oraciones se escapan inconexas y las historias son secuestradas por fantasmas de la escena. Escribiré una carta a Calíope, llamaré a Euterpe y buscaré a Terpsicore. Quizás ellas me enseñen el camino de la creación en el universo de mi   imaginación.  

No pots girar el cap,  una nit pots ser tu. L'enemic existeix i és a prop. Aquest no és un conte de fades, tu ets la presa fàcil  i algú ha sortit de cacera. No hi haurà pietat, les bèsties s'abalançaran sobre teu. La sang de les teves profundes ferides  donarà vida a les teves mans  per fer que les destrals converteixin la víctima en botxí.

Rebusco dins la meva bossa  a veure si hi trobo una mica d'anissos d'amor, perfum de joia, petons de xocolata, carícies de seda  i pólvores de mel. Vaig a comprar!

L'any 1714 perdérem la guerra. L'any 2017 ens varen tallar la victòria amb l'espasa  de la humiliació i la presó fem de les derrotes les noves fites. Marcarem la passera de la nova patria amb la flor groga de l'esperança. Marxarem forts i valents  pels camins del nou futur. Creuarem rius i riuades de gent que no vol que hi passem, que no vol que  continuem. Les amenaces mal amagades ens arribaran d'arreu. Anirem sempre amb el cor preparat pel combat  i el cap per el raonament dialogant. Tenim la paraula, tenim les paraules de pau i serenitat, però ningú ens farà  renegar del nostre passat. Ningú ens farà no expressar el nostre sentiment i anhel d'un estat lliure, independent i català. Ramona Arimon i Mestres

L'ésser humà és el càncer de la naturalesa. Hi ha persones que són com un càncer,  són paràsits malignes. La seva funció és desenvolupar-se  sobre els cossos d'altres. No aporten riquesa sino devastació. Al principi aquesta invasió és subtil,  no te n'adones, però s'expandeixen lenta i inexorablement.

Sota la màscara es revela la disfressa. Els ulls ignots no confessen les intencions d'aquells bandolers de la vida. Sota la màscara són homes respectables, sota la màscara són gent de bé, sota la màscara són honorables cavallers. Sota la màscara riuen maliciosament, sota la màscara escupen  el seu verí, sota la màscara maquinen les tretes més  perverses. I és per això que sota la màscara romandran.

De sobte, et vares convertí en un criminal, un perill pel poble  al que havies servit. El teu germà cavà la terra i t'amagà, però algú proper et va traí. I un disset d'octubre, la vida et varen manllevà.

Si no en saps res parla amb la Inés, si és del teu interès escolta a la Inés i si la Inés no te'n pot dir res, en un no res esbrinarà el que volgués.

Naixement Esglaï de l'alegria. Riure de satisfacció. Immensa felicitat. Sorpresa que em conquista. Felicitat que m'inunda. El vol d'un ocell, una cabriola. Claror que m'enlluerna, llum que em reconforta. Goig de sentir cada carícia de la brisa, plaer de l'olor despresa. Explosió de colors que pinten el nostre interior. Corre, busca! Hi és, t'espera. Música dolça que et desperta, aigua que et refresca, tacte tou que gaudeix el nostre cos. Una gran manta de sensacions que ens cobreix, que ens nodreix i que sempre ens salva de la desesperació per ressorgir cap a l'inabastable cel obert.  Vida La vida com s'escapa, vida que fuig. Ella s'esvaeix entre el dits com el fum. Fum que envolta la meva silueta acariciant-la fent-la seva uns instants, breus e indomables. Boira on s'hi perd la raó. No recordis si l'has vist, no escoltis el que vas saber! L'essència captura el teu alè, xiuxieja com el vent a punt d'entrar al teu estatge. Deixa'l

És curiós, recordo vagament el teu rostre. Fa anys que no em beses, però sovint et sento abraçant-me. Vull pensar que encara ets amb mi, d'alguna estranya i llunyana manera.

No permetis que ningú et faci oblidar qui ets. Atura aquells que et volen pendre la teva innocència. Allunya't dels esperits obscurs. No et sotmetis als interessos de la resta. Mantén dins el teu volcà la magma fins el moment d'erupcionar.

Es trobava esgotada, cercava la vida. Enyorava somriure  amb les petites coses  que s'esdevenien  als indrets que visitava. Les parpelles li pesaven, però feia esforços  per no tancar-les. Estava esgotada  i les parpelles li pesaven, pesaven, pesaven...

No puc pronunciar el teu nom  perquè sóc culpable. No puc canviar el que vaig fer i el que no vaig fer. És difícil fugir quan la por t'atrapa, et paralitza, et trobes sol i no tens forces. Sento dins meu dolor, però m'ho mereixo.

L'amor no s'oblida. Les paraules dolces a cau d'orella  i les carícies suaus al rostre. Potser ja no em reconeixes, però t'assabentaràs que no sóc un estrany. La manera de mirar-te, el somriure fàcil que em contagies i la paciència amb la que t'acompanyo. Potser has oblida't a qui estimes, tanmateix saps estimar, perquè l'amor no s'oblida  i recordes com estimar.

Això ho fem per a tu,  Ricarda, no estàs sola. Lluitarem perquè  no et destrueixin  i cometin un crim de sang per omplir les butxaques dels mateixos opressors  en les elits sovint allunyades de la vida del poble i la natura.

No escuches a aquellos  que en público denigran a otros, porque un dia puedes ser tú su objetivo. No sigas a aquellos  que proclaman la bondad  y ejecutan la maldad. No permitas que usen tu nombre para llevar a cabo sus más corruptos planes. Mantente alejado de aquello que para ti es indigno.

No vull deixar de parlar  una altra llengua que no sigui el català. No vull que la desmemòria  esborri la història del meu país. No vull que el seu patrimoni  es perdi per l'abandonament. No vull maltractar  els seus paratges naturals. No vull oblidar que sóc catalana i sento Catalunya dins la meva ànima!

El camí pot ser llarg o curt, depèn de tu. Per fosc que el trobis, no abandonis. Si t'atures que sigui per poder continuar. Al final del seu trajecte hi veuràs la llibertat.

No sabia quan tornaria a fer l'amor... Quan algú la besaria amb passió. Quan li rebregarien la carn descontroladament. Quan la deixarien amb un somriure als llavis. Ella no perdia l'esperança, l'esperança mai es perd.

"La vida del sereno és solitària, però satisfactòria" es llegia a l'estampeta que repartia el sereno aquell any per Nadal. Una nit ajudava a arribar un nounat o a guarir un malalt que no podia esperar, vigilava les nostres cases, els nostres calers i ens obria les portes, si calgués. Cada hora que marcaven  les agulles del rellotge entonava el cant: Lloat sigui Déu, les dotze han donat! De nit en el poble dormíem segurs, quan fent la seva ronda sentíem el seu grapat de claus al caminar.

Ella va entrar a la botiga, hi cercava una recepta  pels seus mals de cor. Darrere el taulell es trobava ell amb els seus ulls blaus que trencaven  el blanc pur de la seva bata. Ell li va escriure una nota on hi deia: Un bany d'aigua salada, una cullerada de mel, unes notes al violí, i un petó de bona nit. Tot remenat amb un xic  d'esperança i gens de recança.

Pensaments Oblidats Expressant Sentiments Inquietuds Amagades Apareixen Institivament  Simbolitzant  Enunciats  Ocults  Persistents

Què vols que et digui ? Que t'estimo. Que no t'he oblidat. Que no hi haurà ningú com tu. Què vols que et digui? Digue'm què vols que et digui... No tinc res a dir.

No facis escarafalls  quan vegis algú morir de gana. Tu tens tres plats a taula  i cinc àpats de "nouvelle cuisine". No t'indignis quan trobis algú  visquent a una barraca. Tu tens castells de casa. No et mofis dels que duen robes fora de la moda quan tu tens diversos vestits i sabates  per portar cada dia de l'any. Des de la sorra no es coneix el fons del mar.  

No quiero héroes de barro  que en las primeras gotas de lluvia  sus carnes se desahagan. No quiero flores cortadas  que tras unos dias se marchitan. No quiero promesas fantasmas que no se cumplan por las mañanas. Quiero hombres tiernos y serenos. Quiero correr por grandes campos  y adentrarme en frondosos bosques. Quiero almas sinceras  que hagan que no pierda la esperanza en salvar de la añoranza  lo que nunca ya se recupera. No quiero pretender querer, quiero querer.

I com una nena  veient foc artificials se li il-luminava el rostre  quan sentia la seva veu. Els seus ulls turqueses  brillaven com els estels, la seva boca petita  es curvava   esbossant un somriure. Aquells moments eren el seu més preuat secret.

No cal que juguis amb mi. Els dos desitgem el mateix: el cercle. El cercle de la felicitat. Dibuixem les seves línies i cercarem el clímax del plaer. Besa  la meva vulva amb ànsia de saber i conquerir. Llepa els seus llavis  per enderrocar les muralles de defensa fins escalar l'èxtasi corporal. El cercle no té inici,  el cercle no té fi.

Uns altres es portaran els honors i la glòria, o figuraran al llistat d’herois caiguts en el front. Però ningú parlarà de nosaltres, les dones. Dones que treballaren cosint pels combats. Dones que amagaren a fugitius, posant-se en risc elles mateixes. Dones que gosaren anar a primera línia de batalla. Dones que patiren represàlies per ser dona i no tenir un home al costat o castigades per les activitats del seu company. Dones marginades i marcades amb una creu que les farà viure una vida de penúries, si sobreviuen. Dones que hi van ser i hi seran. Dones al cap i a la fi!

Tinc la mirada perduda, perduda en els meus pensaments, a vegades, records. Somio que sóc una ànima innocent. Que conec el que crec que és l'amor. Somric al imaginar que de nou puc estimar. Tinc la mirada perduda  i no sé si vull retornar a la realitat. Sóc feliç allà en el més enllà.

Pagareu la vostra blasfèmia i  ni us adonareu. Seguiu gaudint del vostre llibertinatge. No mireu enrere, ni al voltant. Com amos i senyors agafeu tot allò que us vingui de gust. Deixeu morir de gana o de terror, tant és,  mentre vosaltres tingueu la panxa plena. Perquè pensar en el futur? La vida és aquí i ara. Carpe diem!

Y el cuento no va del príncipe y la princesa. El cuento va de la víctima y el verdugo. El cuento va de los espectadores  y lectores del cuento. El cuento va de los cómplices del cuento. Te cuento el cuento: El príncipe juega a las muñecas y confunde a la princesa con una de ellas . El príncipe se enfada con la muñeca ( princesa ) La princesa no quiere jugar más  y el príncipe rompe la muñeca  y asesina a la princesa. Y así es como el príncipe  se convierte en verdugo  y la princesa en víctima. Y los espectadores en cómplices de asesinato. Y el cuento romántico se transforma  en uno de terror.

El meu cos és com un gran mapa. Hi ha camins estrets i tortuosos. Uns no arriben enlloc i uns altres són la dreçera cap a un enigmàtic secret. Hi ha llargs senders que recorren  tota la figura visitant diferents ecosistemes i tornant sempre al mateix punt d'origen. El meu cos es troba gravat amb les senyals que marquen i defineixen el transcurs de la vida. El meu cos envelleix com els rius  que travessen valls i muntanyes  i desemboquen a morir en el mar.

Obre els ulls! Hi ha un món meravellós  que roman allà fora. No arriba tard, ni d'hora. Només cal que t'endinsis caminant en el seu paradís. Els fils invisibles de la natura et guiaran desembolicant la seva sorprenent bellesa Obre els ulls i mira.

El pas del temps agonitza les emocions  que un dia et van fer vibrar. Els records no responen a la voluntat de decidir el que es reviu. Potser ja no esperes res, ni tant sols el costum d'esperar. Només resta oblidar. Oblidar per tornar a estimar.

No permetis que cap ànima fosca  esborri la virginitat del teu somriure. No obris el teu cor a qui no en té. No creguis en les promeses buïdes de qui no paga preu ni condemna. No reneguis dels teus principis  per un ideal grandiloqüent. Enamora't de tu mateixa  i estima't fins les teves acaballes.

No et vull dir adéu, Raffaella! Per a mi no has mort. Cantaré i ballaré les teves cançons fins al final dels meus dies. No et vull dir adéu, Raffaella! Gràcies a tu estimo la dansa, gràcies a tu vaig conèixer  el que em fa feliç. La teva alegria, el teu somriure travessava la pantalla. No et puc dir adéu, Raffaella! No puc dir adéu a la felicitat.

I allà on es va vessar  la sang dels nostres germans, no regnarà cap ocell rapinyaire. Les nostres filles no miraran el cel per celebrar  la victòria dels enemics. De la punta de la llança farem ganivets d'acer  per recordar l'origen  de la bàrbarie. No permetrem que ultratgin la vostra memòria  i no ens aturarem fins aconseguir un anhelat i merescut rescabalament de la vida i la història.

Les teves fulles rugoses contrastaven amb la suavitat de la pell dels teus fruits. La tímidesa dels seus embolcalls amagava una explosió de sensacions  quan gosaves envair el seu cor. Les seves llavors et cridaven exhibint el seu color prohibit. I quan finalment, sucumbies  a la temptació et donava  un nou regal immerescut: la pau de la seva ombra.

Libertades encadenadas. Gritos ahogados. Besos escondidos. Torturas silenciosas. Islas colonizadas. Quejidos inconformistas. Las grandes batallas  transforman ideales queridos.

"De nit tots els gats són negres" La curta nit del solstici d'estiu  es celebra amb una gran foguera  per espantar a tots els mals esperits. Saltaré per sobre les flames desafiant-les. Cremaré la meva brossa per alliberar-me. Recolliré la cendra per guarir-me. Caminaré descalça trepitjant les brases. M'estiraré i rebolcaré  a la sorra de la platja. A mitjanit, sota la lluna plena em despullaré i em submergiré a la mar freda. I quan plogui i surti el sol  em pentinaré amb l'esquelet de les estrelles.

Yo te indulto, porque no eres culto. Yo te indulto, para que no cometas hurto. Yo te indulto, por no tener un susto. Yo te indulto  y no te perforo el muslo. Yo te indulto, sin embargo, continuo oculto.

 Uff! Quina calor! Em sua tot! La suor es passeja  per tot el meu cos. Se l'estima molt, s'hi enganxa. Uff! Quina calor! He perdut el nord.. Aniria al Pol Nord on un bany de gel  seria el desig de fredor  més exquísit. Uff! Quina calor!  

L'assassí és el teu germà,  el teu amic, el teu pare, el teu fill... L'assassí no és un desconegut. No pots fer veure que no en saps res. No pots fer veure que no ha fet res. L'assassí pot ser tu. Els assassins podem ser nosaltres. Som qui ha de dir: Prou! Prou encobriment, prou complicitat! Les dones no es moren  pel masclisme. Les dones es maten  pel masclisme. La violència de gènere existeix i s'ha de combatre. L' hegemonia del patriarcat s'ha d'enderrocar. Fora patriarcat! Abaix patriarcat!

La teva pupil·la es dilata  quan em mires. Jo tremolo tímidament quan ho fas. M'apartes pausadament els cabells del rostre. Em fa por apropar-me al teu coll i besar-te. M'agafes. M'abraces. Sento que res  ens separa. El temps s'atura.

Estimada Constanza, et brindaré una lloança. Constanza es mou amb elegància. Constanza em pren les mans  amb  una ofrena d' aliança. Constanza irradia una tendresa amagada sota temprança. Constanza no té lloc per la recança. Constanza desprèn la llum  de l'esperança. La mar de Constanza es calma  quan s'atansa a la platja i esclata: Gemma, avanti!

Les teves mans  em ressegueixen  tot el cos de dalt a baix. Sento una esgarrifança. Sóc teva. Ara ho saps. Em comences a besar. Els teus petons  són àtoms d'actes d'amor  que em transporten al paradís. Allà tot és perfecte. Allà som dues cèl·lules del mateix ésser.

La envidia no tiene morada, nunca se mitiga y devora tus entrañas. ¡Aulla! La envidia te reconcome el más oscuro recoveco  de tu cerebro. ¡Aulla! La envidia nubla tu juicio  y planea terribles fechorias. ¡Aulla! La envidia ejecuta con frialdad las más deleznables hazañas. ¡Aulla!

La llum de la posta de sol traça un esbós al contorn de les meves cuixes, m’adono que s’apropa l’hora de retrobar-nos. Mentre espero, amb ànsia, la teva arribada, assaboreixo una figa banyada en mel i un plàtan amb xocolata calenta. Un cop ben tipa, m’endormisco i somio… { Sóc estesa nua, panxa enlaire, amb les cames obertes fent una ve baixa en un jaç de palla. Ets davant meu, dempeus, mirant-me en silenci. T’agenolles i comences a xuclar-me els dits dels peus.} Sento un aire tebi al meu rostre, ja ets aquí.

Ja ha arribat el Carnestoltes! Tots donarem voltes, sense solta ni volta. Els dimonis es recolliran la cua. Els àngels es faran créixer les banyes. Ballarem, ens afartarem  i beurem pels descosits, com si el món fos infinit i no s'hagués mai extingit.

Terra  Anhelada Triomf Resilència Esperança Bàtec Il.lusió Lloança Lema

Mai és massa tard per estimar, mai és massa tard per demanar perdó, mai és massa tard per subsanar  errors, mai és massa tard per canviar costums, mai és massa tard per ajudar als altres, mai és massa tard per confessar. Vull pensar que mai és massa tard.

  “El concepte de banalitat del mal va ser formulat per Hannah Arendt en el seu llibre  Eichmann a Jerusalem: Un informe sobre la banalitat del mal  de 1964. La tesi que  Arendt  pretén mostrar a través d’aquesta expressió és que l’autor d’un crim monstruós, com és el que va cometre Adolf Eichmann, pot no ser ni un boig fanàtic, ni un monstre; sinó un individu comú i corrent que simplement acata ordres sense realitzar cap mena de reflexió crítica envers aquestes.” L’home com espècie està creant un món al seu voltant virtual. Cada cop més s’allunya de la natura i de la realitat. La civilització del segle XXI s’està desenvolupant en un entorn mecanitzat i de producció tecnològica en continua evolució. Això fa que hi hagi una constant competivitat per ser sempre en l’última onada. Tot, les costums o hàbits més senzills es transformen en una xarxa sofisticada plena d’elements superflus. Ja no existeix la societat com una entitat amb un objectiu clar i comú. El fet de poder escollir en una

Vigila qui planeja sobre teu. Els voltors es mouran sigilosos i t'observaran en la distància. No sospitaràs del perill, palplantat i bocabadat restaràs quan siguis agredit. Els mediocres aprofitaran l' oportunitat de destacar. Els maquiavèl-lics,  sibil-linament obraran  els seus propòsits  més anhelats  en la intimitat. I així és com els voltors gaudiran  d'un exquisit àpat   amb les debilitats  dels desemparats.

S'acosta la nit  que ens visiten les Reines Magues: la Partia, la Xina i la Roma. La Roma ens portarà l'or, la Xina, la mirra i la Partia, l'encens. L'or per gana no passar, la mirra per sanar i l'encens per estimar.

Ahir em varen parlar de l'home del nassos. Té tants nassos com dies l'any. Avui ja ha marxat. No l'he pogut demanar  que m'expliqués;   com ensumar la felicitat, com olorar la bondat, i com respirar l'amor. Doncs, aleshores, hauré de cercar, durant tres-cents seixanta-cinc dies, els dolços perfums de la humanitat.