Pensapoemes

Sonen unes notes amb melodies intelestel.lars. Sonen unes notes inhòspites. Dansen indecises voletejant  davant de  forats de cuc. Notes porugues d' endinsar-se en altres dimensions desconegudes. Sons que traspassen l'ànima  com si formessin part del teu gènesi. Fils de sons en notes gravades  en un papir universal.

Mentre pensava si havia de fer un plagi, per salvar la seva sequera creativa, es va pendre un estupefaent i algú que l'observaba des de la distància el va acusar de fer apologia de les drogues. 

Mark entró en aquel piso mugriento. Había folios arrojados por todo el comedor. Ahora entendia lo que el sospechoso había confesado de un supuesto plagio del que había sido víctima.Siguió andando hacia aquel olor que le resultaba familiar, pero no reconocia cuál era el estupefaciente que impregnaba aquel lugar. Finalmente, se topó con una puerta de donde colgaba un cartel con un enunciado de una dudosa apología: " Vive deprisa, muere joven y deja un bonito cadáver".

Quan s'adona que s'apropa li tremola el cos sense poder-se controlar i una força magnètica no li permet allunyar-se'n. Quan les seves mans toquen  i ressegueixen cegament  els solcs de la seva silueta, de nou, el seu cos s'esgarrifa. La palpa lentament, modelant-la com una figura de fang. Les seves carícies tenen el tacte  de plomes que cauen com fulles  transportades amb el vent aterrant a la seva pell. Les corbes de les seves muntanyes  s'erigeixen erectes cercant el clímax carnal. El pèl púbic se li eriça, en un acte de rebel·lió, quan sent l'escalfor d'aquell alè en el seu sexe. I errant com ànimes perdudes  es submergeixen  en una bombolla intemporal  de plaer secret.

La mare natura enfurismada esclatarà provocant virus letals, terratrèmols, diluvis i huracans. Els homes conviuran amb l'acarnissament i les més grans crueltats perpetrades per la cara més infernal dels seus germans. El dolor i la felicitat. La salut i l'enfermetat. L'amor i l'odi. L'eterna lluita. Fitxes predeterminades  d'un joc dubtós en un tauler abismal.

L'esperança de pau en una nit estrellada. Un estel fugaç desapareix en un horitzó de tenebra. El cicle de la vida  en el transcurs del temps no s'atura. La propera albada oblidarem el que vàrem ser per renéixer lliures de cadenes.

Allí yacía sobre el suelo frío, lo único que dislumbraba  era aquel techo de cristal. Alguien la había empujado escaleras hacia abajo, no sin antes haberle propinado una brutal paliza. Ya semi-inconsciente, palabras retumbaban en su cabeza: -¡PUTA, VÍBORA! Lo vas a pagar. Continuaban los exabruptos... Ese alguien, el padre de sus hijos, habia alzado sus piernas para pasar por encima de su cuerpo y salir por la puerta. Y cuando ella no notó su presencia, exhausta, perdió la consciencia.