Pensapoemes

Acluco els ulls centelleigs m'aclaparen. Percebo com la meva imaginació viatja a la velocitat de la llum. Només vull fugir! Estenc els braços anhelant que unes protuberàncies violin les meves espatlles. La metamorfosi és imminent, la carn es cobreix de plomes. Per a fi desplego les meves ales  i començo a volar !

“No miris enrere” La Griselda estava vivint uns moments delicats, els seus pares s’estaven separant i lluitaven per la seva custòdia. Per a “no pensar cabòires” havia deixat que l’apuntessin a una sèrie d’activitats extra-escolars. Aquell vespre, la Griselda de tornada dels Diables de Parets va perdre el bus urbà. Era l’hivern i plovisquejava, havia d'anar per un carrer molt llarg i poc il·luminat per arribar a casa seva. Es va abrigar bé i va iniciar el camí. Portava ja estona caminant i no havia vist passar cap cotxe i tampoc s'havia creuat amb ningú. Va accelerar una mica el pas. El silenci s’esdevenia vida i aquesta es feia sonora. A la Griselda se li estaven fent eterns aquells minuts que no es marcaven en les busques del rellotge i va començar a caminar a ritme de marxa. Projectava la mirada cap a la llunyania i no albirava el final del carrer. De sobte, li va semblar escoltar un crit apagat que pronunciava el seu nom: Griseldaaa! Es va girar i no va veure a ningú. Va sen...

Anem al llit!   Per en Jofre cada nit es convertia en una tortura perquè tenia terror a la foscor. Odiava aquella frase que li deia la seva mare:  -Jofre, és l'hora d'anar al llit! Ja feia temps que en Jofre dormia sol en la seva habitació i la seva mare n'estava molt orgullosa, però ell feia esforços per no xisclar i sortir corrents quan arribava l'hora. Ella li havia explicat que va escollir aquella habitació per ser la més tranquil·la. Tenia una tauleta de nit al costat del llit amb un llum que encenia quan sabia que la seva mare ja no el veia. Observava al seu voltant des de dins del llit i  veia les ombres de les seves joguines que semblava que es movien. Escoltava el vent que feia moure la persiana de la finestra i allò li trencava tot aquell silenci sepulcral.  Passaven els minuts i semblaven hores, no podia dormir. Donava voltes cap un costat i un altre intentant abstreure's d'aquell estat neguitós. Després de força estona amb aquell bal...

Quan s' enfurismava  dibuixava frenèticament gargots. Volia xisclar de ràbia, però no estava ben vist. Envejava els que podien volar i desitjava la força del vent. La culpa sempre formava part  de la seva continua introspecció.  Enyorava quan encara  podia materialitzar  el que anhelava ser. Ara, li feia mal recordar. Ara, era com una petxina, on al llarg del temps,  les inclemències havien incrustat  a la seva closca tota mena de sediments. Ja no reconeixia la seva fesomia, però sabia que la seva essència  restava allà amagada i només l'havia de trobar.

Quan jo mori, qui m'enyorarà? Aquells que no em varen estimar? Aquells a qui no vaig perdonar? Tant se val! Jo ja no seré allà.

Jeia en aquell llit fent la migdiada. Pel somriure del seu rostre era evident que somniava. La seva respiració era pausada i la seva posició relaxada. Semblava col.locada  per il.lustrar una composició,  perfectament planificada, i poder ser retratada com una ànima encantada, però només era una dama endormiscada.

Observes aquell cel blau i les figures que dibuixen els núvols, sembla que et parlen. Escoltes aquella música que tenies oblidada i viatges en el temps. Escrius aquelles paraules, que mai vares dir,  i recordes tot allò  punyent pel teu cor. Inspires aquell aire  fred de la matinada  i creus que tens  una altra oportunitat per tornar a començar. Observa, escolta, escriu i viu!