L'espiral
Sóc a dalt.M'ajupo i m'arronso com un cargol.Estic llesta.Em llanço.Rodo i rodo.Sento les sotregades,però no em puc aturar.Prego per aterrar conscient.D'un bot, sóc al terra pla i perdo velocitat.De manera quasi imperceptible,em quedo quieta.Estic conmocionada.Pasen minuts i no m'he mogut.Noto en una galta una petita frescor i em fa obrir els ulls.Començo,poc a poc,a estirarme.Em fa mal tot i tinc algunes ferides,tan mateix,m'aixeco.Em palmo la cara i arranco suament el cargol que m'havia despertat i el deposito en un lloc segur.I continuo el camí.
No pots témer res
No et pots imaginar, éssers humans assetjats i cercats en una presó sense barrots. No pots concebre, infants morint-se de fam i l'execució de persones que només busquen aliment. No pots creure en la desolació que sents quan veus com destrueixen casa teva i romandre en un cementiri de ciment perquè encara tens un bri d'esperança de que tot aquell malson desaparegui. Però albada darrere albada, hi ha més tombes per excavar. I no pots témer res, perquè tu no ets allà.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada