Pensaments

Sota la meva pell  hi ha una condemna  per ser dona. El meu cos és objecte d'agressions. En un altre temps, he comès  un crim que desconec i ara sóc castigada  amb pena de mort. Qui és l'agressor? Qui és el violador? Qui és l'assassí? No sóc jo, ets tu.

I com desesperats desamparats  anhelem la felicitat. El que per uns és el súmmum, per uns altres és una nimietat.  Enyorem el nostre primer amor, recordem la nostra primera decepció. Fem salts en el temps  com el cranc que salta a la corda sense solta ni volta. Els remordiments no desapareixen, et visiten en les diferents estacions per donar-te lliçons en els racons. Desitgem la bellesa immortal  i menyspreem la saviesa intemporal. Cerquem amb ansietat la divinitat, oblidant que naixem nuus i morim nuus.

Companys representa la lluita de la democràcia enfront un règim totalitari i genocida. Companys és un símbol  de la resistència i la integritat. Companys va ser castigat per defensar l'Estat Català. Companys es va convertir  en un màrtir forçat i no se'l pot oblidar,  ni a ell, ni el que va significar. Companys va patir la privació de llibertat i la seva fermesa el va portar a ser afusellat. I mentre ens resti dignitat, hem de recordar com van assassinar al nostre president republicà.

En temps no gaire llunyans  el poble moria per uns ideals. Ara, uns lluiten per no morir de fam, uns altres per no fer-ho  en un combat que no han buscat. Qui som ? Necessitem d'una identitat. Les nostres arrels ens defineixen i ens fan humans. Aquells que només cerquen el poder, no entenen de llibertat. Aquells cecs per la cobdícia  no escolten el dolor de la foscor. El plor de l'absència de l'honor s'ha apodera del nostre món. Obrim els finestrals!  Que ens envaeixi la claror! La denuncia de les injustícies ens ha d'acompanyar per anar més enllà i trobar la veritat del passat i així, permetre a les víctimes descansar. 

Acluco els ulls centelleigs m'aclaparen. Percebo com la meva imaginació viatja a la velocitat de la llum. Només vull fugir! Estenc els braços anhelant que unes protuberàncies violin les meves espatlles. La metamorfosi és imminent, la carn es cobreix de plomes. Per a fi desplego les meves ales  i començo a volar !

“No miris enrere” La Griselda estava vivint uns moments delicats, els seus pares s’estaven separant i lluitaven per la seva custòdia. Per a “no pensar cabòires” havia deixat que l’apuntessin a una sèrie d’activitats extra-escolars. Aquell vespre, la Griselda de tornada dels Diables de Parets va perdre el bus urbà. Era l’hivern i plovisquejava, havia d'anar per un carrer molt llarg i poc il·luminat per arribar a casa seva. Es va abrigar bé i va iniciar el camí. Portava ja estona caminant i no havia vist passar cap cotxe i tampoc s'havia creuat amb ningú. Va accelerar una mica el pas. El silenci s’esdevenia vida i aquesta es feia sonora. A la Griselda se li estaven fent eterns aquells minuts que no es marcaven en les busques del rellotge i va començar a caminar a ritme de marxa. Projectava la mirada cap a la llunyania i no albirava el final del carrer. De sobte, li va semblar escoltar un crit apagat que pronunciava el seu nom: Griseldaaa! Es va girar i no va veure a ningú. Va sen

Anem al llit!   Per en Jofre cada nit es convertia en una tortura perquè tenia terror a la foscor. Odiava aquella frase que li deia la seva mare:  -Jofre, és l'hora d'anar al llit! Ja feia temps que en Jofre dormia sol en la seva habitació i la seva mare n'estava molt orgullosa, però ell feia esforços per no xisclar i sortir corrents quan arribava l'hora. Ella li havia explicat que va escollir aquella habitació per ser la més tranquil·la. Tenia una tauleta de nit al costat del llit amb un llum que encenia quan sabia que la seva mare ja no el veia. Observava al seu voltant des de dins del llit i  veia les ombres de les seves joguines que semblava que es movien. Escoltava el vent que feia moure la persiana de la finestra i allò li trencava tot aquell silenci sepulcral.  Passaven els minuts i semblaven hores, no podia dormir. Donava voltes cap un costat i un altre intentant abstreure's d'aquell estat neguitós. Després de força estona amb aquell bal

Quan s' enfurismava  dibuixava frenèticament gargots. Volia xisclar de ràbia, però no estava ben vist. Envejava els que podien volar i desitjava la força del vent. La culpa sempre formava part  de la seva continua introspecció.  Enyorava quan encara era a temps de ser el que anhelava ser. Ara, li feia mal recordar. Ara, era com una petxina on al llarg del temps, les inclemències havien incrustat a la seva closca tota mena de sediments i ja no es reconeixia. Sabia que restava allà, només s'havia de trobar.

Quan jo mori, qui m'enyorarà? Aquells que no em varen estimar? Aquells a qui no vaig perdonar? Tant se val! Jo ja no seré allà.

Jeia en aquell llit fent la migdiada. Pel somriure del seu rostre era evident que somniava. La seva respiració era pausada i la seva posició relaxada. Semblava col.locada  per il.lustrar una composició,  perfectament planificada, i poder ser retratada com una ànima encantada, però només era una dama endormiscada.

Observes aquell cel blau i les figures que dibuixen els núvols, sembla que et parlen. Escoltes aquella música que tenies oblidada i viatges en el temps. Escrius aquelles paraules, que mai vares dir,  i recordes tot allò  punyent pel teu cor. Inspires aquell aire  fred de la matinada  i creus que tens  una altra oportunitat per tornar a començar. Observa, escolta, escriu i viu!

En un temps infernal, uns àngels sufocaren  les flamarades d'en Llucifer. No tingueren ales, sinó mànegues. Salvaren vides que tornaren de les aigües. Retiraren runes i arriscaren els seus cossos. Aquells herois sense nom, també varen lluitar  per salvaguardar els nostres ideals. També varen ser empresonats i torturats. També varen fugir cap a la llibertat. També varen morir en el front  o afusellats sense dignitat. I amb ells també els hem de recordar i lloar.

Escriurem un llibre amb la llengua  dels nostres avantpassats on relatarem la nostra història com a poble català. el drac alat no treurà foc pels queixals sinó garnaldes de roses roges a dolls. Santa Jordina les recollirà i com estendard les enarborarà.

La República no pretén  provenir d'un ordre diví. La República és una obra majestuosa i humana. Aquesta, defensa que ningú ha d'estar per sobre d'un altre i que tots i totes som germans i germanes. La terra és de qui la treballa, de qui la pateix i de qui la gaudeix. La terra és del poble sobirà. La República fa a tot ciutadà  partícep de la lluita per abolir  el poder abusiu dels governants i per preservar la seva legitimitat, a prova de corrupció,  construeix una separació en l'exercici de les seves institucions. Aquesta es construeix en fonaments d'uns drets humans  de les persones com a iguals i la implementació holística de una justícia social. La República només es pot esdevenir si és humana.

Cerco la pau que em lliura l'olor  que esclata quan la pluja cau  en els sòls eixuts. La rosa dels vents em salva  de les taques lluminoses que em priven d'albirar  el camí del meu destí. I resto a l'empara de les forces magnètiques  d'una brúixola que lluita per no embogir.

La teva irreverència no implora clemència. La teva independència no esdevé conseqüència. La teva resistència es transforma en resiliència. La teva autosuficiència demana paciència. Ets ciència.

Veig com les meves germanes  són assassinades de totes  les maneres  inimaginables. Veig com les meves germanes  són torturades sense pietat, brutalment violades  i colpejades fins la mort. Veig com són imposades a vestir sense lliure albir, forçades a abandonar la seva llar  i deixar la seva terra natal. Veig com les que sobreviuen  passen penúries i mal viuen en una presó fantasma. Veig com la llibertat és absent.

Sonen unes notes amb melodies intelestel.lars. Sonen unes notes inhòspites. Dansen indecises voletejant  davant de  forats de cuc. Notes porugues d' endinsar-se en altres dimensions desconegudes. Sons que traspassen l'ànima  com si formessin part del teu gènesi. Fils de sons en notes gravades  en un papir universal.

Mentre pensava si havia de fer un plagi, per salvar la seva sequera creativa, es va pendre un estupefaent i algú que l'observaba des de la distància el va acusar de fer apologia de les drogues. 

Mark entró en aquel piso mugriento. Había folios arrojados por todo el comedor. Ahora entendia lo que el sospechoso había confesado de un supuesto plagio del que había sido víctima.Siguió andando hacia aquel olor que le resultaba familiar, pero no reconocia cuál era el estupefaciente que impregnaba aquel lugar. Finalmente, se topó con una puerta de donde colgaba un cartel con un enunciado de una dudosa apología: " Vive deprisa, muere joven y deja un bonito cadáver".

Quan s'adona que s'apropa li tremola el cos sense poder-se controlar i una força magnètica no li permet allunyar-se'n. Quan les seves mans toquen  i ressegueixen cegament  els solcs de la seva silueta, de nou, el seu cos s'esgarrifa. La palpa lentament, modelant-la com una figura de fang. Les seves carícies tenen el tacte  de plomes que cauen com fulles  transportades amb el vent aterrant a la seva pell. Les corbes de les seves muntanyes  s'erigeixen erectes cercant el clímax carnal. El pèl púbic se li eriça, en un acte de rebel·lió, quan sent l'escalfor d'aquell alè en el seu sexe. I errant com ànimes perdudes  es submergeixen  en una bombolla intemporal  de plaer secret.

La mare natura enfurismada esclatarà provocant virus letals, terratrèmols, diluvis i huracans. Els homes conviuran amb l'acarnissament i les més grans crueltats perpetrades per la cara més infernal dels seus germans. El dolor i la felicitat. La salut i l'enfermetat. L'amor i l'odi. L'eterna lluita. Fitxes predeterminades  d'un joc dubtós en un tauler abismal.