Pensaments

L'esperança de pau en una nit estrellada. Un estel fugaç desapareix en un horitzó de tenebra. El cicle de la vida  en el transcurs del temps no s'atura. La propera albada oblidarem el que vàrem ser per renéixer lliures de cadenes.

Allí yacía sobre el suelo frío, lo único que dislumbraba  era aquel techo de cristal. Alguien la había empujado escaleras hacia abajo, no sin antes haberle propinado una brutal paliza. Ya semi-inconsciente, palabras retumbaban en su cabeza: -¡PUTA, VÍBORA! Lo vas a pagar. Continuaban los exabruptos... Ese alguien, el padre de sus hijos, habia alzado sus piernas para pasar por encima de su cuerpo y salir por la puerta. Y cuando ella no notó su presencia, exhausta, perdió la consciencia.

Els núvols feren que la llum del sol  no fos nítida i manifestés una gran timidesa.  El rítmic so trencador de les onades l'embolcallaren en una pau mil•lenària. Les busques del rellotge del temps  semblaren haver-se aturat. I en aquell instant, els seus temors  no traspassaren les seves defenses.  Allà es sentí part d'aquell tot  i no es preguntà el perquè  de la seva existència.

La fam de destrucció i mort  no es va aturar  amb la fi de la guerra. L'àliga negra va extendre les seves grans ales  i la maquinària feixista es va posar en marxa. Una traïció a l'exili  el va portar a comparèixer  en un  consell de guerra  sense cap mena de garantia. En aquell procés il.legal  el varen condemnar a mort.  Com un membre d'alt llinatge, la seva execució va tenir lloc en un castell una funesta matinada  d'un quinze d'octubre de 1940. Allà era afusellat per Catalunya, l'únic president  d'una nació  democràtica europea, perpetrant un crim contra la h umanitat. I a hores d'ara, la seva memòria no ha estat reparada, ni aquella infàmia soferta rescabalada.

Tots parlem de la mort,  però és un gran misteri. Si l'hem experimentat, no ho recordem i quan ens arriba l'hora,  ja és massa tard per narrar-ho. Hi ha vius morts i morts ben vius. Tant se valen les teves creences; la mort és transformació. Materia en descomposició o esperit errant.

Allà, nua, es trobava en un dels pocs indrets que es sentia en pau, lliure i valenta. Es mimetitzava amb l'entorn  i es fonia amb els seus elements. Era fràgil. Potser allà afloraven els seus ancestres que reprimits romanien  en aquell esperit turmentat. Allà, dins del tot, tenia un fi  sense ser-ne conscient. Allà, volava en la profunditat de l'aigua i surava ferma en aquella bombolla on les baules del temps  no feien acte de presència. Allà, nua, era tan forta com fràgil.

Fa temps que no rajo sang. No enyoro rebolcar-me de dolor, però sí de plaer. Fa temps que no rajo sang. Ja no sento aquella olor estranya que s'impregna a l'olfacte  set dies a la setmana. Fa temps que no rajo sang i no tinc nàusees de matinada. Fa temps que no rajo sang  i estic més calmada. Fa temps que no rajo sang, el meu cos canvia i ja no em sento desitjada. Fa temps que fa temps.

És divendres, un dia més. Sona el despertador. Preparo l'esmorzar. Porto els nens a l'escola. Vaig a treballar. Surto per dinar  i anar a buscar els nens. Un cop dinat,  ells tornen a l'escola i jo a la feina. És l'hora de plegar. Torno a l'escola per trobar-me amb els nens. Quan arribem a casa, ells van a jugar, jo a fer el sopar i el dinar de l'endemà. Després de sopar, els toca banyar i anar a dormir. Jo, preparar la roba que es posaran a l’endemà i després ficar-me al llit per descansar que demà haig de fer dissabte i a la mare visitar. 

Soy sol de noche y luna de día. Soy lluvia de estrellas y copos de nubes de algodón. Soy una loba solitaria aullando en la oscuridad de la llanura  que sólo se rompe por tu figura. Soy el girasol mirando  sin descanso hacia el sol. Soy la golondrina volando sobre el arcoiris. Soy la fuerza de la marea bajo tu influjo. Soy el estallido  de la supernova en el espacio. Soy calor abrasador en el desierto y fuente de vida en la colina. Soy luna de día  y sol de noche.

La mort transmuta en els racons  del nostre subconscient. Cada instant imperceptible se'ns desprèn un fil conductor  de la nostra consciència. Les nostres entitats són emmotllables com una figura de fang  que viu en continua transformació. Rememorem un passat que ja no existeix, però ens acompanya fins el nostre últim alè. Tenim terror a aturar-nos i observar davant el mirall  el que ja no som i el que som. 

Tingues cura de les cares amables perquè no sempre són veritables. Sense adonar-te'n pots estar fent  un pacte amb el diable. No pots caure en la quimera  de que tothom és innocent fins que es demostri el contrari, sinó ans al contrari: "Tothom és culpable fins que es demostri el contrari" Aquesta, tristament, ha d'ésser la teva màxima per no rebre en el futur  danys col·laterals inesperats.

Danso en llibertat, dibuixant ales d'ocell, en un camp sembrat de blat. En plena tempesta, a dalt d'un cim, canto fins la ronquera. Recito paraules colpidores i meloses dins unes coves fredes i fosques. Pinto els boscos immensos i sobre les fulles caigudes dels seus arbres, m'hi estiro feliç a somniar entelèquies. Asseguda a la sorra de la platja, sota l'escalf d'un sol poderós, escric mirant-me el melic i admirant el fals infinit de l'oceà. I així és com esdevinc: component cançons i coreografiant danses invocades per guaridors mantres.

Les 16.58 hores  o manquen dos minuts  per les cinc de la tarda, ens endinsem al solstici d'estiu on tota cuca viu. El so del violí de Vivaldi interpreta les primeres notes sota el mantell d'un sol transgressor. La pell demana  desprendre's dels teixits superflus. El cel s'il·lumina  i et convida a somriure. Temps de disbauxa,  explosions de colors i degustacions de sabors. Ets desvius  per fugir del caliu del teu niu i viure l'estiu. Són les cinc!

Alço la mirada cap amunt per embadalir-me amb les danses dels vols d'aquells esperits màgics. Els envejo, coneixen el sentir de la llibertat. Ara, observo on trepitgen els meus peus nus. La terra és humida, petites bestioles recorren el cos d'aquesta criatura invasora que ha colonitzat el seu territori. Un món dins un altre món, una vida dins una altra vida. El cicle del gènesi en continu moviment.

Juntes bramarem a la lluna!  Juntes cantarem sota la pluja!  Juntes  proclamarem la revolució! Les presons dels nostres cors s'obriran i els nostres esperits lliures volaran. Res ens podrà aturar, només hem de començar. Perquè en terra de les Martels, l'Alícia convertirà la fantasia en realitat.

La Mare Terra, la terra, llar antiga i desnonada. Els boscos, ningú els escolta  i xisclen silents. Aigua maltractada, saba de la vida. Rius assedegats  i mars ofegats. Foc enfurismat, lava volcànica que es rebel.la  i surt de la seva presó. Aire viciat i vent embogit que arrasa amb tot al seu abast. Metalls esgotats que sang han vessat. I només resta a dir: Vist per sentència!

Els canvis profunds, de soca-rel demanen temps. Aquests són com una llavor  que germina a la terra  i creix lentament. La llavor necessita molta cura, no passar sed, ni gana. Sobreviure a les inclemències del clima i no emmalaltir gaire. Una vegada desenvolupada, floreix en el seu màxim esplendor a l'espera d'ésser fecundada i crear el fruit, el seu major do. Tanmateix, hi ha canvis  que es resisteixen  però un cop l'engranatge del cicle de la història dona la primera volta res els pot aturar.

Ella le había servido  una porción de chocolate con el café de la mañana y él con desprecio la llamó "ridícula". Sí, ridícula era su vida, pensó: como el grano de arena en un desierto, como el árbol en un bosque, como la estrella en una galaxia, como la célula en un organismo. Sí, era ridícula  como la gota de arsénico  en una taza de café.

Un bé escàs anhelat com la llibertat. Una gota de pluja en un camp assedegat. Faules de fades on les baules perdudes riuen mancades de mesura. Xarrups d'elixirs transcendint per camins sense confins. Fils d'or que es teixeixen sota un mantell de cor. Albir silent, decadent i punyent.

Viu amb un somriure a l'ànima i fes que els teus somnis niïn a la realitat !

Tinc dues mares, sóc afortunada. Una ja va traspassar al més enllà i no hi ha dia i nit  que no la trobi a faltar. L'altre encara és al meu costat i prego perquè res li pugui passar.

El sol escalfa. El cel és blau, mancat de núvols blancs. La mar es troba en calma, ni una sola escuma arriba a la platja. El vent enlaira els nostres cabells i s'entrellacen harmoniosament. Som dempeus observant  l'horitzó cap a l'infinit. Som nus davant  d'aquell paradís. Les nostres mirades es retroben  i delicada i tímidament ens apropem i ens estrenyem  amb les mans envoltant  les nostres cintures. El temps s'atura. El sol escalfa. La terra gira i gira, orbita en el•lipse sense cap eclipsi. En el zenit de la nit els estels brillen i somio com el teu rostre s'il•lumina amb la lluna. El temps s'atura. Ja apunta una nova albada i el sol escalfa.

La Rosa buidà  la casa de la seva besàvia i descobrí un llibre amagat  tot empolsinat. L'obrí i començà a llegir: "Una vegada hagué un indret  on regnà el verd, hi visqueren tota mena de criatures, la més majestuosa fora un drac  que desplegà les seves ales colossals,   s'enlairà i sobrevolà uns boscos frondosos  que semblaren no tenir fi. Un bon dia, a prop d'allí  un cavaller per impressionar convidà la seva dama  a cavall pujar  i en un paratge, desconegut per ells, s'endinsà. Toparen amb el drac  que estigué dormit i el cavaller espantat amb la seva espasa el ferí. El drac despertà amb un crit de dolor, una flamarada llançà  i el seu voltant arrasà. El cavaller el volgué matar,  però la dama li suplicà que marxaren  ben lluny d'allà. Anys després, la dama tornà i on el drac  el verd cremà, un roser hi trobà"

Quan vaig néixer em van fer desaparèixer. Quan vaig créixer m'embenaren els peus  i m'anellaren el coll. Alguns em tenen por; diuen que sóc fruit d'un enuig amb un boig pel meu cabell roig. No puc sortir de casa sense un home cuirassa. Hi ha qui enveja la meva saviesa i no permet que sigui jutgessa. Haig d'anar amb compte i canviar la història d'aquest conte per a no defallir  sota els cops  de les pedres llançades sobre el meu cos, ni sentir com  la seva esmolada navalla d'afaitar  cerca la pell  del meu clatell.

La República és democràtica. El poder del cap d'estat no restarà sotmès a una sola vida,  ni tampoc podrà esdevenir  un llegat de família. El poble escollirà! I aquest és femení. Sí, ara sí! Nosaltres, les dones decidirem. Votarem! Nosaltres, les dones ens prepararem, ens instruirem en la igualtat del saber. Nosaltres, les dones ja no serem unes adulteres delinqüents. Nosaltres, les dones no haurem  de casar-nos sota la mirada de Déu. Nosaltres, les dones no estarem lligades per un contracte marital tota la nostra vida. Nosaltres, les dones catalanes manarem en el nostre cos i maternitat. Nosaltres, les dones som republicanes.

Ja no em sacsegen les paraules fredes, ni les parets  blanques i buides. No recordo  quan em van obligar a somiar amb Morfeu mentre no sentia  aquella incisió que recorria  el meu ventre. Ara obro els ulls i veient la teva presència la plètora és tota  la meva essència.

La filosofia de la poesia. La poesia de la filosofia. Un refugi de l'agonia. Inspiració divina. El sentir  de la bellesa de la vida. Somni fet realitat  en una fantasia. Poesia de la poesia. Una infinita ambrosia.

A vegades, algú se'n va deixant la porta oberta i et neguiteja saber si tornarà. A vegades, algú se'n va deixant la porta oberta i no saps si sortir-lo a cercar. A vegades, algú se'n va deixant la porta oberta i només fas que mirar-la des de un altre costat. A vegades, algú se'n va deixant la porta oberta i et fa por traspassar. I unes altres,  quan algú se'n va deixant la porta oberta,  la tanques per no deixar el corrent d'aire entrar.

Vull saltar, jugar i embrutar-me sense pensar. Vull cantar, cridar i parlar pels descosits. Vull vestir-me  amb roba sense estrènyer La cara neta per respirar i el sol per enlluernar. Sóc una llavor que neix i una fruita que creix. Si us plau, deixa'm expressar! Deixa'm madurar!

Ja no em trobo sola, estic envoltada de violes. Per a fi estem en pau i podem reposar. Els nostres rostres ja no es desfiguren  pel permanent rictus del plor. Ja no ens cal somiar, alcem el vol cap a l'horitzó del més enllà. Ja no xisclem de dolor perquè cantem de satisfacció. Hem deixat enrere la por, doncs a la fosses només s'escolta la remor de la foscor.

Porto una doble vida: Al matí fitxo a l'oficina  i al vespre d'amagat  venc el meu cos  per satisfer els meus capritxos. No em jutgis. Dilapido els meus diners  en tractaments de bellesa  per guanyar  a l'inescrutable pas del temps. No em jutgis. M'he promés  perquè és el que toca. No em jutgis. Sóc la millor minyona  i mestressa d'una llar  que no és meva. No em jutgis. Engendro fills  que veig una hora al dia. No em jutgis. Som en un tribunal on la llei és de gènere masculí.

Una mare sent eufòria  quan t' abraça. Una mare t'acarona, et pentina i et recrimina. Mare és aquella  que t'escolta, que et fa costat  quan tothom et repudia. Una mare té cura i la paüra no l'atura.

No sóc una nina,  no parlo quan tu m'ho demanes. No sóc una titella,  no em moc quan tu estires dels fils. No sóc una incubadora  per mantenir viva la teva descendència. No sóc una mainadera  mentre tu gaudeixes  contínuament de la solteria. No sóc una minyona de la nostra casa. No sóc la teva exclusiva joguina sexual tres-cents seixanta-cinc dies l'any. No sóc ni més ni menys que tu.

Perquè hem d'endinsar-nos  en els amagatalls més desconeguts de la nostra consciència per retrobar el fil que ens uneix i no perdre'ns  en les il.lusions d'una falsa vida. La nostra essència ha de germinar, s'ha d'arrelar i ha créixer  com un arbre majestuós, on les branques s'obriran com braços que recullen els fruits d'una feina dura.

Ella no distingia  el blanc del negre. Algú, sibil·linament, s'havia encarregat  de posar-li unes ulleres  ben fosques i distorsionades. A vegades  se'n descuidava  de les coses, pensava que la memòria  o el seny li fallava. No sabia que algú  la sabotejava. Ella hi confiava, no podia imaginar que la persona que estimava  era l'autora d'una glaçada  traïció maquiavèl·lica.

Me'n penedeixo de respirar. Cada matí és un turment. El teu llit és buit. La meva ànima s'esbiaixa cada segon de la meva existència. Mai vaig imaginar  que et pogués matar algú de la teva sang. És tant gran el seu odi que Llucifer aprèn el mal al costat d'ell. El seu acte ignominiós  s'ha apoderat del meu cos. Ha comés filicidi  i no pas suïcidi. Assassí per un fi: Destrossar-me sense fi.