Pensaments

Els somnis viatjaran  en el temps  a través dels estels. L'il·lusió es vestirà  de vermell passió. Els desitjos levitaran dins les bombolles de sabó esperant esclatar  amb la nostra fricció. Ens agombolarem  als llits dels nostres cors. Somriurem al vent de cara i mentrestant, les gotes d'aiguaneu esborraran els malsons d'arreu.

La lluna minvant  m'ha fet un regal: un escenari ple  de sensacions i emocions. En el cel blau ha dibuixat amb pinzells voladors, malves i roigs  que s'amalgamen a l'horitzó. Avui la lluna minvant  m'ha fet un regal  que vull recordar, com la vida  s'ha d'estimar.

La ment es envaïda per a tota mena de sorolls. Sorolls que t'allunyen de la realitat. Sorolls que t'empressonen en un caos organitzat. Cercant l'ànima silent, tanquem les portes del cervell individualment. Analitzem cada so per emmudir-lo o enaltir-lo. Composem una simfonia  com a cant a la vida!

El meu cor batega tant fort com el teu. El meu cor no entén de races, ni ètnies, no en sap res d'ideologies. El meu cor batega. Batega per l'amor, batega per l'esperança, batega amb il.lussió. Bateguem tots  amb el mateix batec, bateguem feliços  de pertànyer a aquest cos meravellós anomenat planeta terra.

S'atansa Nadal. Tant de bo, que ningú maltracti al Tió. Tant de bo, que tothom tasti  els canelons de carn d'olla de Sant Esteve. Tant de bo, la Nit Vella faci desaparèixer  les malalties. Tant de bo, els Reis d'Orient imparteixin justícia. S'atansa Nadal.

Hojas cayendo en un mar descarnado. Supervivencia

A trenc d'alba  comença a cosir, mig a les fosques fins que el sol s'amaga. És modista de dia, cuca de llum de nit a la passarel·la on desfila amb el cabell ben recollit, els llavis vermells  color maduixa i la vestimenta ben ajustada. Dama de pell blanca  i silueta de formes sinuoses. Delicada i callada. Es refugia en les teles i es defensa en les agulles. Potser, és una manera d'oblidar i sobreviure als temps sinistres. Modista a la llum del dia, cuca de llum de nit a la passarel·la.

El vent se'n duu les fulles de l'arbre ufanós i volen a la deriva. Els cabells se li desprenen com si mudés la pell. És a la tardor de la seva vida. Recorda l'alegria de  l'Arc de Sant de Martí de la primavera i l'emoció viva de l'estiu. El seu cos s'asseca. El sol ja no li crema, tan sols l'escalfa. Vespreja i dibuixa el mapa de la seva història. Es troba en un camí que es va estretant. Fulles de tardor dansen tímidament  sobre la gèlida neu. 

El jutge em diu que aniré a l'infern perquè sóc una rebel. Vaig camí de la perdició perquè he comés sedició. Sóc una impia, per això, no hi ha amnistia. Em persegueix amb passió una cega repressió. Sóc una enxaneta eixerida, no em mana, ni em lliga  cap rei la vida. Enfront el setge  que em treu el fetge, m'he fet independent i a una República Catalana m'he exiliat contracorrent.

Escolta'm, no et vull mentir. Un nou destí comença ara i aquí. Papallona, no has de fugir. Emporeda't, perquè la por  ja no domina la teva vida. El silenci no parla més per tu. La desesperació no esmicola el teu cor. Tanquem les portes a la incomprensió. Mans entrellaçades de tots colors  abracen amb cura la teva ànima castigada. Veus de sororitat criden pels teus drets. Perquè tu ets jo, jo sóc tu. Totes som una! Una som totes! Arrelem a una nova terra i l'arbre de la germandat dona els seus fruits. Pomes, peres, maduixes i tota mena de bruixes. Som la macedònia del poder de la llibertat  i  lluïm un ram violeta d'igualtat!

Començava a fosquejar, era l'hora de tornar cap a casa i es va acomiadar de la seva amiga. Quan portava varis metres caminant va passar per un pub que obria les seves portes i va alçar el cap per mirar com es deia: El gat negre. Anava tranquil·lament, sense pressa, observant  la gent esporàdica que transitava en aquelles hores i de tant en tant s'aturava davant dels aparadors de les botigues. En un tram més solitari i poc urbanitzat va albirar a la llunyania un gat negre solitari que passejava pel carrer aliè a la seva presència. Mentre a ella, li venien al cap  les seves cabòries. Van transcórrer unes quantes travessies sense cap novetat, ni curiositat.  De sobte, li va sonar el mòbil, havia rebut una sol.licitud d'amistat d'un individu anomenat Gat Negre, va fer un crit de sorpresa, va mirar al seu voltant per si hi havia algú i es va posar a riure sorollosament  com feia temps que no ho feia. Els fanals ja s'encenien i ella continuava el seu camí. Havia de creuar

Endinsem-nos en les obscuritats, on els pecadors no confessats descendiran als inferns per purificar-se. Les ànimes malmeses trepitjaran la terra ferma amb malenconia. En l'espera als llimbs cercaran la veritat i vagant esbrinaran el camí cap a la llibertat. I quan la catarsi il.luminadora  els transformi en éssers purs de llum  amb el sisè sentit albiraran el paradís celestial.

Aquells mots ressonaven al seu cap, una vegada darrere una altra. Havien estat les últimes paraules punyents que li havia dedicat. Fugia desesperada, vivia amagada, vigilant contínuament que no la reconegués ningú. Tan sols, li havia clavat la mirada  molt aprop dels seus ulls  i immediatament després, a cau d'orella, li havia xiuxiuejat: la propera vegada  no ho podràs explicar.

Temps de fems, fems de temps. Remenar o no remenar els fems... Més tard o més d'hora, la merda sura a l'aigua.

Vull gravar a la pedra de la meva llar, aquest epitafi desmemoriat: "La meva bandera es roja  com la meva sang" Els nostres descendents no han vist el càstig pels crims contra la humanitat comesos i no prescrits. En una sàtira de la història, els botxins beuen el vi negre dels nostres morts. Els llavis ens pintarem de roig abans de morir sense llibertat. La mirada no ens enganya, la seva sang no és blava. No oblidem tot el què ens varen manllevar: Vida, Dignitat i Veritat! Quan descobrim els fulls ocults de la nostra identitat, perquè sense tota la memòria,  no hi ha reparació, mullarem una ploma amb la sang dels nostres avantpassats i en una ufana posta de sol rogenca, no molt llunyana, signarem la justícia pels vius terrenals i els esperits als llimbs.

¿Brota en ti aquel amor, sin prisa, pero sin pausa? Aquel amor que te desasosiega cuando te falta. Amas cada recuerdo  y recuerdas cuando amas. En tus ojos el amor se delata. ¿Tus púpilas se contraen y dilatan  al sentir cerca la piel tibia  de tu persona amada? Entonces, amas.

Temps de plors, baules humides. Temps de riures, baules lluents. Temps pròspers, baules obertes. Temps convulsos, baules trencades. Temps rebels, baules torçades. Temps perillosos, baules tancades. Cadenes arrossegades eternament, cadenes pesades sobre l'ànima, cadenes esclaves de la vida. Cadenes fugides del destí, cadenes perdudes en l'inframon. Danses còsmiques de baules  en infinites cadenes enllaçades.  

En la  foscor i les tenebres, ens amagarem. Reposarem fins retrobar  les forces perdudes. Recollirem les nostres cendres per recordar el que varem ser. Mantindrem vives les nostres brases  per cremar els mals esperits. I en una albada plena de foc  ens alçarem i ressorgirem.

Eren rodones i arremangades, suaus com la pell dels préssecs. Les movia amb ritme i naturalitat. A més d'un se li sortien els ulls de les òrbites. Natges de préssec l'anomenaven.

Em retiro de la vida. Vols dir? Això és un impossible. Ja no obriràs els ulls amb l'albada? Ja no t'encisaràs amb la claror de la lluna? No et pots retirar de viure.

Un set setembre naixeres  amb l'esperit d'una serp al coll. Unes mans fortes et varen alliberar. I un set de setembre vares respirar.

Tinc un desig dionisíac. Elles formoses s'exhibeixen en el seu petit i robust tron i cauen com gotes d'aigua en suspens. Perles ovalades nien  sobre els meus palmells. Separo delicadament, la carn tendra i sucosa de la seva pell, la mossego pausada i delitosament. Potser és un sacrilegi,  però què no ho és?

La sang dels innocents  serà vessada per uns assassins fanàtics. La sang dels innocents serà xuclada per éssers humans  sense escrúpols. El seu origen  marcarà el seu destí. I la mort perseguirà les seves ànimes  fins que les persones mesquines decideixin aturar la seva ambició.

Sac de boxa. La ferida no cou, els blaus no es senten, la carn no és magra. Aquelles mans  que un dia eren plomes, ara són martells clavant-te claus. Les dolces paraules d'amor, ara són llet agra. Ets preguntes perquè  i no hi ha resposta.

I la suor s'enganxava a la seva pell  com si no la volgués abandonar.

Cara d'àngel, cos de ploma. Ballaràs amb la Sandy i en Zuko et farà feliç movent els seus malucs. Nosaltres continuarem somiant amb el vostre amor ple d'innocència i lleialtat.

El seu espectre observava el món,  a través d'aquella finestra oberta. Darrera la seva ombra es sentia protegida. Imaginava quan el seu rostre es dibuixaria i els seus colors l'esquitxarien. Aleshores, aclaparada de vida, no tindria més remei que ballar aquella dansa.

Netejava aquella brutícia com si ho estigués fent  amb la seva ànima. Necessitava esborrar aquells records  que s'havien convertit en una càrrega. No podia tornar enrere, ni en el temps, ni en els sentiments. A vegades, per protegir-se, pensava que el seu passat era el d'una altra, unes altres, maleïa  aquella paupèrrima existència.

La teva bellesa envejada, et tortura cada dia. No ets de cera, ni de roba, encara que a més d'un li agradaria. Només vols ser estimada, només vols ser valorada com una dona en el dia a dia. Sempre perfecta, no et fa perfecta. Vulnerable al llit de nit  i divina darrera la lent. Mort sobtada i sospitosa. Daurada eternament adorada, Venus immortal.

Voluptuosa de cos, però petita d'esperit lligat amb cadenes invisibles. Sempre amb cura de no ofendre a ningú. Obligada a desenvolupar-te a l'ombra amb les teves congèneres. La teva veu és sota terra, deixa créixer la llavor per florir amb grandiloqüència. Gran deessa de la vida!

Sóc una dona frisosa de fricció. La meva pell  encara és sensible al tacte. El meu cor esmicolat s'apedaça amb molta calma. Tanmateix,  sóc una dona frisosa. Frisosa d'estimar  amb el cor obert de bat a bat. Sóc poruca, però frisosa.

El meu cos  ha creuat oceans, el meu esquelet, ja no és reconeixible. Reposo sobre un llençol  de rugositat.

Els pètals de vellut  de la teva flor m'encisen. La teva olor és com la mel  amb un toc de cirera. El teu color m'evoca els llavis humits.

El vent gronxa  cortines de cabells, restant amatent  a un gir inesperat.

Oigo voces. Hablan de mi. Les escucho. - ¡Qué lástima! Era una buena persona. - No tuvo suerte en la vida. Les contesto. No me oyen. Escribo en mi lápida: " Las palabras dulces las debemos pronunciar a  los decaídos cuando hay esperanza y  los buenos  actos los debemos dedicar a los desahuciados   cuando aún hay vida"

I els esperits errants es convertiran en els guies dels desvalguts. En la seva caòtica confusió salvaran i guariran els vulnerables.  Des de la seva obscuritat, il.luminaran les ànimes extraviades. La redempció  no serà pels pecadors, sinó pels benaventurats.

 "NO ES POT LLUITAR PER UNA CAUSA QUE NO EXISTEIX PERQUÈ ES CONVERTEIX EN UN IMPOSSIBLE.I QUÈ ÉS UN IMPOSSIBLE ? ALLÒ  QUE NO CREUS, NI VOLS" 

Ressegueixo les arrugues del meu rostre. El passat ja no és aquí, però és ben present. Doblego aquella roba esquinçada, oloro el seu perfum per insuflar-me la seva flaire cap molt endins. Com allò pot ser tan real? Els sentits m'enganyen. Quan escolto aquella veu, el meu cos hiberna  en un acte de clemència. El viatge en el temps no és d'anada, sinó de tornada.

Les pinzellades d'un quadre  expressen l'ànima perduda. Dins del bosc inert, els supervivents cerquen  el brot de la vida. L'ésser humà arrasa  el seu hàbitat  sense repensar-ho. L'antropocentrisme vanitós  esbiaixa l'escorça  que es necrosa  en una llarga agonia.

M'agrada llepar el teu membre erecte, xuclar-lo fins restar sense alè  i observar-lo per veure si té vida pròpia. M'agrada...

Són tres quarts de tres. Observo la teva cara de poker. Són tres quarts de tres, les busques del rellotge  s'han aturat. Són tres quarts de tres i la son no m'acompanya. Són tres quarts, però no de tres. Tres número màgic. Per instint, torno a mirar el rellotge, continuen sent tres quarts de tres. Res ha canviat, o sí?

Amb un futur ple de incerteses l’esperança és el desig que ens manté vius, l’esperança d’estimar i ser estimat. Aquesta és la història d’un amor; aquelles primeres mirades que et fan sentir papallones. La  simbiosi de les ments construint nous mons. I quan amb el transcurs  del pas del temps, el desamor apareix  i la desesperació et petrifica, sorgeix l’esperança  d’un nou amor. Així, la vida continua amb nous anhels somiant fites desconegudes.

Sents que una ventada se't pot endur i planejaràs com una fulla que vola més enllà. Sents que ets en una cúpula blava  esperant que s'aixequi  i et descobreixi un nou univers. Sents que trepitges terra ferma i s'obren camins inhòspits al teu pas. Sents com levites sobre les aigües de l'oceà i et capbusses, de sobte, cercant la teva essència. Sents, sents, sents, sents.

Fugien de la guerra  i van pujar a aquell tren. Pensaven que es dirigien a un lloc segur. No van trigar a adonar-se  que la direcció no era la desitjada. La ceguesa de l'esperança i la desesperació de la supervivència els feia restar a l'espera. El cansament i la gana començava a aparèixer i s'asseien com podien a la palla del terra. La llum del sol només la veien  quan travessava les escletxes dels vagons. Després d'hores de viatge es van aturar i emportar als "dèbils" i als homes  que ja no van tornar, deixant les mares amb els seus infants, que més tard els hi van arrabassar. Quan finalment van baixar del comboi i van veure el cel, van entrar a l'infern.

I ara els dracs no són verds, sinó negre metall. Les roses roges ploren  pètals de sang. La princesa s'ha desprès del seu pesat vestit per aquest Sant Jordi escriure paraules de pau.

L'amor és transparent com l'aigua, sòlid com la terra, abrasador com el foc, e immens com el cel.

La rossa camina per un sender florejat  s'atura a olorar una rosa rosa  on l'amor s'hi posa. Una blanca margarida la tempta a despullar-la. Rodeja unes salvatges roselles vermelles per no trepitjar-les. Les violetes porpres l'inspiren crits de rebel.lió i els clavells grocs  ànsies de llibertat.

La república no serà, si no és dona.Dona en el món amb igualtat de drets.Som aquí i existim com a tals perquè les nostres germanes avantpassades varen lluitar per ser considerades com un ésser humà complet i lliure.La revolució industrial a la nostra terra va necessitar de la mà d'obra femenina. Aquestes teixidores varen ser les precursores de reclamar la nostra identitat obrera.Altres varen provocar l'aprovació de la llei que permetria que tinguessim accès als estudis superiors en l'educació. Dones que van mirar més enllà, es van aixecar i van cridar!La dona treballa, estudia, ensenya, mana,apareixen esportistes, artistes, periodistes.Dones que es varen enfrontar a altres dones i homes.I per a fi va arribar la Segona República Espanyola,on la dona es podria divorciar i votar.Avui no està tot fet, la dona segueix patint discriminació i violència de gènere i per això, és vital una tercera república on poder desenvolupar una societat lliure, justa i igualitària per a tothom.

Sóc un esbós. Els traços se'm perden. Les línies es tergiversen. Sóc un esbós d'una figura. Una forma etèria  en un forat negre.

Y tú que me miras con desdén y me juzgas sin pensar. Tú que te crees en un altar y solo eres uno más. No te   atrevas a decirme cómo amar y porqué luchar. Soy un pájaro al que le gusta volar y no oses mis alas cortar. Eres libre de preferir a una beata o mojigata aunque pueda salirte “rana” y no tener garantía de nada. Si el camino recto profesarás, anteojeras te deberías colocar para no ver las curvas del mal y las señales prohibidas no pasar.

Sóc una dona. Si, sóc una dona de la  Segona República. Sabeu què és ser una dona ? Una dona de fa noranta anys ... Una dona que ha lluitat contra les injustícies, que s'ha rebel.lat enfront les imposicions d'una societat que no l'ha considerat  una ciutadana més de ple dret. Vull néixer i créixer en aquest món, sense que la meva virginitat estigui sotmesa, sense que el meu saber es trobi restringit, sense romandre sota les ordres  de l'home com a amo i senyor, sense que el matrimoni  s'esdevingui una cadena perpètua, sense que se'm privi d'escollir qui em governa  i poder decidir el futur del meu país. Vull ésser una dona amb tots els "ets i uts", social i legalment i viure lliure com a tal en una República justa, fraterna i igual.litària.

La gota que et  cau a l'esquena,  et va foradant. El soroll  ininterromput que sents, et mina el cervell. La pregària no escoltada, et fa vulnerable. Quan esdevens un mer estri que s' abandona a la seva sort, és l'hora de fer un nus amb el fil que et resta de vida .  

El so de les onades t'evadeix , el cant dels ocells et dona pau, la música t'allibera, les carícies et reconforten, les dolces paraules t'encoratgen. La poesia és l'amic que et manca, l'amor que estimes,  els somnis desperts, el quadre que imagines, i la felicitat que anheles. La poesia és viure! Viure és poesia!

Avui el cel plora. Plora per tots aquells  que injustament  varen ésser executats. Avui el cel plora. Plora perquè refresquem la nostra memòria. Nosaltres no som, si els oblidem. Avui el cel plora, les seves llàgrimes esclaten a l'oceà. La sang dels innocents no ha d'haver estat vessada en va. Avui el cel plora  i no pot deixar de plorar fins que els màrtirs  puguin descansar al més enllà.

Mai va poder esborrar de la seva memòria, aquell so eixordador de la metralladora que feia anar. El torturava el fet  de no saber  si havia mort algú o quants havien estat. Una nit, de sobte, es va quedar tot sol, en aquella foscor aterridora va començar a caminar,  avançava i notava  com trepitjava  els cossos morts  estesos a terra. El següent que recordava eren les cures de la infermera.

La libertad salvaje  se convierte en libertinaje. Yo no soy libre  si tú tienes cadenas. Los buenos no van al cielo,  están en el infierno. El espejo refleja tu inverso y no debes escapar de ello. La vida es muy curiosa:  con la misma ironia que te apuñalan por la espalda, te rien las gracias, si hace falta. Camina despacio y no te fies,  ni de tu sombra.

Les nostres germanes  reviuran entre nosaltres. S'alçaran des de les tombes,  on reposen sense descans  d'una mort cruenta i violenta. No deixarem que ens llencin al fang. Sota la pluja rebrotarem,  agafarem les nostres pintures de guerra i bramarem fins la ronquera, però no ens silenciaran. No som ciutadanes de segona, no som l'equipatge de ningú. Portem el timó del nostre vaixell que navega per una mar embravida. Podem embrutar-nos les mans, si cal i tenir la més curosa delicadesa. Som princeses guerreres, som bruixes sense escombra  i deesses a la terra, reencarnades en mil formes descarades.

Tota gran causa es perpetua  en el temps per un màrtir. L'enemic elimina el subjecte de rebel·lió, però en aquell mateix instant neix el mite. Darrere el mite hi ha un home. Un home amb anhels, esperances, emocions, sentiments i lluites per fer. Uns, no et van voler salvar! Altres, no et van poder salvar! Salvador, salvan's! Salvan's de la desesperació! Salvan's de la corrupció! Salvan's de la traïció! La teva ànima pura  va sofrir el pitjor final. Per això, mai t'hem d'oblidar.

Enguany el Carnaval no és multicolor, és un videojoc real de vida o mort. Els Carnestoltes són freds i cruels, les disfresses ja no són una fantasia  sinó una dura i crua veritat, les comparses són grans camuflatges. El Carnaval s'ha transformat en una grisa Quaresma, plena de trons, focs, sang i setge.

L'aigua recorre el meu cos, tinc una sensació agradable  i la temptació  d'agafar el manec de la dutxa per donar-me plaer. No ho faig, prefereixo que ho facis tu. No m'eixugo la pell. Ets fora esperant-me  i et trobo també nu. Ens abracem. Ens refreguem. Ens besem amb deliri. Comences a ajupir-te lentament, treus la teva gran llengua i em llepes les parts més innobles. Et subjecto el cap, t'estiro dels cabells  i amb delit, permeto que continuïs.

No vull escoltar les teves paraules buides! No vull que em toquin les teves mans brutes! Resto en silenci. Dono voltes en cercle dins la foscor. No tornaràs, ho sé i ja no m'importa. Resto en silenci. L'esperit és mut. El dolor és punyent. Fantasma vivent.

Un dels pitjors rostres de la naturalesa humana és la competència per el poder. L'home és ambiciós, té ansia de poder. Aquesta insaciabilitat  fa que cometi tota mena de crims, alguns contra la humanitat. Individus que es creuen escollits per una divinitat  cometen actes atroços i generen guerres entre la nostra espècie amb excuses banals i transversals. I quan uns infeliços e innocents  veuen uns ocells gegants  sobrevolar els seus cels, no es poden enganyar, són armes de destrucció massives i assassines.

Oh, deessa Demeter! Escolta la nostra pregària. No deixis que l'home corrupte  assequi les terres on habitem i són el nostre estatge vital. La dona té cura de la natura. La dona és agricultura. Ella pot fer florir tot un camp  amb una sola llavor. Ella agafa grapats de terra, la rebrega com si fos un paper i crea els més sorprenents jardins. Ella produeix un hort ple d'aliments i reprodueix els millors queviures. Oh, deessa Demeter! Salva la Mare Terra!

  “… Y es que… Ya no quiero vivir sin ti… no… ya no puedo vivir sin ti… … tú, como sí puedes vivir sin mí… … debes vivir sin mí…” “Mi amor es infinito!…La muerte es… infinita… el mar es infinito… la soledad infinita… yo con ellos… yo… con lo infinito…”  “Qué dulce es el amanecer del día último…” “Noche última… que querría tanto a tu lado… y estoy sola… …sola… Yo así en la vida estoy, pero en la muerte ya nada me separa de ti… muerte… cómo te quiero!” Marga Gil Roësset

Cavaré la terra per fer un hort. Hi plantaré tomàquets vermells i sucosos  per obrir la gana amb molta passió, enciams que desplegaran les seves grans fulles per abraçar  l'esperança de la humanitat i cebes que amb la respiració de la seva flaire t'expandiran els pulmons per viure millor. Els adobaré amb oli intens  per lligar-ho ben lligat i els remanaré i remanaré. Els olors es desprendran dels colors  i convidaran a tota mena de sabors.  I la vida amb passió i esperança  serà l'amanida més variada.

La teva mirada profunda amagà molts misteris.  Ningú esbrinà mai tot el patiment que sofrires. El teu lligam amb l'excelsitud fou el teu Taló d'Aquil·les. La teva sensibilitat, el teu verí. La intensitat de les emocions esgarraparen el teu cos deixant les ferides obertes. El teu imaginari engolí la dura realitat. Afrodita trepitjà la Terra i Ares la segrestà. Dedicat a Marga Gil Roësset

Hi havia una vegada una fada  que fornejava els millors tortells per la mainada. Però un bon dia estava molt atabalada, havia de fer el tortell més gran vist fins ara per la festa de rebuda d'una família reial molt llunyana. Va arribar l'hora assenyalada. I sorpresa! Del tortell van sortir dues faves. La familia s'enfadava perquè no era coronada i li tocava pagar tota la fartada.